Bacallà a la llauna

A poc a poc hi ha coses que anem recuperant. Poder sortir un altre cop a córrer i en bici dona aire. A la cara, cert, però també al cap i al cor.

I ahir, que plovia, també vaig sortir a córrer i enfangar-me una mica. I llavors no em donava només l’aire. També les gotes d’aigua regalimant per la cara eren una sensació meravellosa que trobava a faltar.

I no, no diré que ara ho valoro més perquè ja ho valorava abans. Potser per això ho he trobat tant a faltar conscientment. En canvi, segur que hi ha coses que me n’adonaré, en recuperar-les, com les he enyorat i ni tan sols ho sabia.

Patates hasselback d’acompanyament

A casa les patates triomfen molt. Suposo que a totes les cases…

I al forn són la nostra debilitat. Bé, mentida… La meva debilitat són fregides però és clar…

Com que s’havia d’engegar el forn pel dinar d’avui he pensat aprofitar i coure uns pebrots i albergínies i…

M’ha vingut al cap la imatge d’aquestes patates tan conegudes però que no havia fet mai així.

I escolta, quin descobriment! Ràpides i delicioses!

Pollastre a la cassola amb romaní

Les olors i els sabors tenen un gran poder per retornar-nos records i transportar-nos a llocs i moments concrets. De vegades quan menys t’ho esperes.

Hi ha un lloc màgic. Secret, secret. Un trosset de paradís a prop de casa. Hi dona el sol, té magnífiques vistes i està envoltat de romaní. El primer cop que hi vaig estar va ser un dia que el romaní feia molta olor. O jo me’n vaig adonar més…

I ara, tancada a casa, l’olor de romaní em fa viatjar directament a aquest raconet, on estar tranquil·la, ser feliç i pensar que, de vegades, la vida és bona. Molt bona.

I m’hi enyoro tant, ara mateix, que avui he volgut omplir-me de romaní, de la seva olor, del seu sabor…

I per una estona hi he pogut tornar. Cuinant el pollastre l’olor a romaní ha impregnat l’aire de la cuina i del pis sencer, i menjant-lo… ai! aquell sabor inundant la boca, el nas… Quina meravella… Quantes sensacions i records sense sortir de casa…

Coca Anne

Aquesta coca és de la Mireia Carbó.

Fa uns anys el dia 22 de Juny anàvem cap a algún racó del Pirineu (aix… sospir…) a passar el Sant Joan i tinc la imatge del paissatge que estava veient, encara des del cotxe, quan a la radio vaig sentir a la Mireia Carbó parlar de coques i donar la recepta d’una coa salada ràpida, fàcil i prometia que boníssima.

I al cap d’un dies la vaig fer. I un temps més enllà la vam repetir. I avui ha tornat a tocar.

La gràcia és respectar els ingredients, ja que si es comencen a fer canvis doncs ja és el mateix… per exemple, la mostassa ha de ser de Dijon, que és cremosa, fina i, sobretot, picant.

Fideus amb salsa de soja

Ara és una sensació rara en què els dies passen ràpid però el temps lent. O no és que passi lent, sinó que ja són molts dies…

I tots aquests dies s’ha de menjar i a poder ser, bé! En tots els sentits!

El plat d’avui és relativament lleuger. Unes verduretes, ou i noodles. Poc oli. I si no us passeu amb la salsa de soja, que porta molta sal, no és una mala opció.

Jo reconec que m’hi passo…

De fet, crec que els he fet per no prendre’m la salsa de soja directament a cullerades. O amorrar-me a l’ampolla, sent menys fina…

Quan això acabi vull un restaurant japonés jaaaaa!!!!

Llom en salsa de xampinyons

Aquesta recepta és una mica “a ojo de buen cubero”, si modifiqueu les quantitats, us quedarà bo igual. Aquestes mesures eren per 2-3 persones. Si sou més o mengeu molt potser us queda una mica curta la salsa. Afegiu una mica més de tot.

La salsa es fa en un moment i estava boníssima. D’aquelles de sucar-hi pa sense parar.

La clau és el vi blanc. Si podeu feu-ne servir un decent perquè els aromes que deixa queden molt potenciats.

En aquest cas, teníem obert un vi blanc de la Terra Alta, CLOT d’encís. I vaig pensar que era adequat perquè una mica en un clot sí que hi estem, però anant amunt eh!

Així com l’altre dia estava en hores baixes, avui en canvi estic molt bé. Quasi que si m’oblidava de tot, em semblaven vacances… Dia relaxat, en família, gaudint d’un bon sol a la terrassa, un vermut, que avui és diumenge i s’ha de notar… i a la tarda cine! A casa, però amb crispetes i tot!

Pudding de xampinyons i bacon

De moment encara puc dir que anem prou bé. No he tingut massa mals dies, i els tres últims estan sent prou bons. I per què? Perquè la nena s’adorm aviat!!!! Iujuuu!!! No demano res més…

I per això tinc una micona més de temps per anar penjant algunes cosetes.

El que està clar és que qui no es consola és perquè no vol… i jo per consolar-me, en comptes de posar nata al pudding, l’he fet amb llet semidescremada. Què passa? M’ha pogut la pressió…

Però era bo eh! No us penseu, que potser ni li calia, la nata.

Truita light de calçots (i patata)

És temps de calçots i per sort, l’últim cap de setmana abans del confinament vam fer una calçotada amb uns bons amics (Hola Marga! ^^). La veritat és que sense saber-ho ja vam menjar calçots com si s’acabés el món, i vam tenir temps a assaborir també el moment, el sol, la companyia i verbalitzar que què bé que estàvem. I que quin plaer. I que com d’important és valorar i agrair aquests dies que són bons, aquestes estones i petites (o grans) coses que ens fan feliços i ens fan la vida bona.

I no sabíem la que ens venia al damunt. Però ara miro enrere i penso que què bé que ho vam saber gaudir. Va ser un bon cap de setmana. Difícilment millorable, perquè divendres ja va començar deixant el llistó molt alt. I va ser l’últim… L’últim abans del proper, que no sabem ben bé quan, però arribarà.

Com que el temps de calçots encara no ha acabat i encara podem anar a comprar, si en veieu i teniu delit agafeu-ne! I  si no els podeu fer al foc en una barbacoa, hi ha moltes altres maneres de menjar-ne. Al forn i arrebossats són brutaaaals!!!

Peeeerò… com que aquests dies igual no movem tant el cul, els fregits millor deixar-los per allò que és important, com unes bones croquetes!

Així que jo us proposo una truita de calçots i patata light! Que sí, que sí! Que quasi no porta oli! Passeu i mireu.

Remenat de clares d’ou

Avui és Sant Josep i s’ha de menjar crema.

La recepta que ja utilitzo sempre és la que em van ensenyar a la fundació Alícia i que ja vaig posar fa temps aquí (Crema de Sant Josep)

I ahir, al preparar-la per avui, em vaig trobar amb un munt de clares, poc temps de fer res i sense el sopar fet.

Així que hi vaig barrejar 4 coses i en va sortir un remenat prou decent.

El remenat anava acompanyat de pa de pagès torrat i una amida de tomàquet i ceba macerada. Boníssima!

I perquè consti en acta… la crema!

Pollastre macerat amb mostassa i mel

Vindran dies bons i dies dolents. Alts i baixos. I de vegades en un mateix dia passarem del cel a l’infern. O al revés. O del dret i del revés…

De moment ho porto força bé. Entre la nena, que em deixa poquíssim temps per mi, i les coses que vull fer, quasi que no m’ho atrapo…

Les poques estones que tinc quasi que les omplo escrivint. Escric molt. En un diari que estic fent, whatsapps a família, amics i amigues, vull aprofitar per publicar coses aquí al blog, i també escric correus llargs a qui trobo a faltar i què té molta paciència per llegir-los.

Per la gent que ens agrada escriure, fer-ho és terapèutic. En qualsevol situació. I segurament, en aquesta en què el confinament ens obliga a recloure’ns, encara més.

Confinament… crec que encara no ho hem pogut ni assimilar…

I com ja he dit, al final, de tantes coses que vull fer que no m’ho atrapo. I encara que ara cuinaré més no cada dia tindré temps (ni ganes…) per plats elaborats, com avui…

Avui un pit de pollastre, que a la vista pot semblar com qualsevol altre però que al paladar no ho és.