La meva història d’amor-odi amb els Donuts és remunta a fa més de 20 anys…
Els de sucre eh!!! Me’n menjaria a cabassos! Però no pot ser… I per això intento no menjar-ne mai, perquè a la que en tasto un ja hem begut oli: en vull més, i més i més…!!!
A casa meva els Donuts no abundaven. Error! Si n’hagués menjat cada dia potser (i només potser…) els hauria avorrit i ara no estaríem així… amb els ulls desorbitats cada cop que vaig al supermercat i veig aquelles ofertes de 4+2, i havent de fer ús de tota la meva força de voluntat!!
I quan n’hi havia era pitjor. De tant en tant la meva mare en comprava però… eren per esmorzar! Tota la tarda i nit els Donuts allà i sense poder tocar-los! Però quina classe de tortura era aquella??!!
I ara recordo una companya d’escola que de tant en tant duia UN Donut per esmorzar i li durava la mitja hora de pati… fenòmens paranormals…

En fi, la qüestió és que de tant en tant en compro i és el meu moment de glòria. Evidentment han de ser de Panrico. I repeteixo, de sucre… els de xocolata ni me’ls miro.
Però… Panrico està tenint problemilles diríem… I com tanquin i s’acabin els Donuts què farem???!!!!! Per tant, a partir d’ara, tothom a comprar Donuts! I per si de cas (només com a cas extrem!!) anem practicant a casa per fer-ne… però mai els arribaran ni a la sola de la sabata… Ah… (sospir), Donuts… (sospir)

Continua llegint →