Avui no posaré una recepta però us explicaré una història.
La setmana passada vaig ser mare d’una nena absolutament preciosa.
Malauradament, al cap d’un dia i mig, van haver-la d’ingressar al niu, ja que li havien d’administrar antibiòtic per via i havia d’estar més controlada. Quan em van dir que se l’enduien quasi em moro de la pena. Ens van dir que podíem estar amb ella tota l’estona que volguéssim, i així va ser.
La primera nit jo encara estava ingressada, i per tant, podia llevar-me cada cop que la nena necessités menjar, i tornar-me’n al llit, morta de pena, a intentar descansar una mica.
Però la segona nit jo ja tenia l’alta, i per tant, no tenia habitació, ni llit, ni res… Només unes cadires on ni tan sols es pot recolzar el cap per poder dormir una mica.
Ens van dir que em podia treure llet i marxar a casa a la nit, i que elles ja li donarien en biberó, i si no n’hi havia prou, una llet artificial. Però hi havia algunes coses que no veia clares…
1- NO volia separar-me de la meva filla. Que tenia 3 dies coi!!!
2- Encara no m’havia pujat la llet i encara ens estàvem adaptant al tema de l’alletament. Havia llegit molt que per una lactància materna exitosa s’havia d’evitar al màxim l’ús de tetines i l’administració de qualsevol altra substància. A més a més, per una correcta pujada de la llet és necessari l’establiment del vincle mare-nadó, i quan aquesta es produeix, no es recomana l’ús del tirallets, ja que encara s’estimula més aquesta pujada i pot arribar a ser molt dolorós.
3- Com podia ser que si una persona és ingressada tingui dret a un acompanyant i aquest a una cadira reclinable i un nadó, que necessita a la seva mare per ser alimentat, no tingui aquest dret?
És per això que vaig prendre dues decisions:
1- Que jo no me n’anava ni de broma. No pensava deixar a la meva filla sola.
2- Parlar amb la supervisora de l’àrea maternoinfantil, explicar la situació, i demanar una cadira reclinable per la nit. Potser estava patint per com passaria la nit i es podia solucionar tan fàcilment com deixant-me una de les tantes cadires que no s’estaven fent servir.
I sabeu què? que la supervisora de l’àrea maternoinfantil de l’hospital d’Igualada, no només em va dir que NO em deixava la cadira reclinable, sinó que no era normal que volgués quedar-me, que el normal era que a la nit marxés a casa a descansar.
COOOOM????
El que és normal és que una mare no vulgui separar-se de la seva criatura acabada de néixer.
El que és normal és que el nadó tingui dret a ser acompanyat, atès i alimentat per la mare, i que aquesta ho pugui fer en condicions.
El que és normal és que un hospital que fomenta el part natural i la lactància materna, col·labori en un correcte vincle nadó-mare i una lactància materna exitosa des del primer moment.
En canvi, NO és normal que es negui una cadira reclinable per poder descansar una mica durant la nit si s’ha pres la decisió de donar el pit i tenir cura del nadó durant la nit.
I definitivament, el que NO és normal és que una mare que ACABA DE PARIR hagi de dormir tres nits en un sac a terra per poder alimentar i cuidar al seu nadó.
Perquè sí, vaig decidir que a mi no em coneixien prou, i que si pensaven que marxaria ho tenien clar. Així que em vaig endur una màrfega i un sac, i allà a terra tirada descansava una mica quan podia. Mai m’hauria imaginat passar el postpart així. Sort que estava bé!
I sabeu què? No em penedeixo de res, al contrari. Estar allà amb la nena, poder-la alletar, poder-la consolar i agafar quan plorava, poder-la abraçar, canviar-li els bolquers i, en definitiva, fer de mare, ben valia dormir a terra, però no hauria d’haver estat així.
Fixeu-vos que us dic que no vaig demanar pas un llit, només una cadira reclinable!!
Suposo que mentre jo passava el postpart dormint a terra, la supervisora dormia plàcidament a casa seva. L’endemà encara va venir a veure com estàvem… sense intencions de millorar la nostra situació. Jo ja no vaig voler invertir més energies.
Finalment, dilluns vam poder marxar a casa. Estem súper bé totes dues. Som unes cracks! Però he volgut explicar el que em va passar perquè crec que és una cosa que no hauria de passar avui en dia, en un hospital com el d’Igualada ni en cap altre, i que són coses que han de canviar.
Sembla una història impossible de creure però per desgràcia no ho és.
Vull afegir un paràgraf que no vaig escriure de bon principi però vull que quedi clar: en cap cas la queixa és per les infermeres i auxiliars, a les que vam donar molts cops les gràcies per la professionalitat amb què ens van atendre i pel suport moral i emocional que ens van donar, i que anava més enllà de la seva feina. De fet, moltes d’elles ens van animar a fer escrits i posar una reclamació, ja que són les primeres que viuen aquestes situacions dia rera dia.
Si creus que compartint aquesta publicació pots ajudar a què altres pares no es trobin en la mateixa situació, fes-ho, si us plau.
Jo vaig resignar-me i ja estava a punt de marxar a casa quan alguna cosa per dins em va dir: PROU!!! Prou d’acceptar el que no és acceptable. Busca una solució al problema! I com que la supervisora no me la va donar, em vaig buscar un sac de dormir. En aquell moment no podia fer més, però ara m’agradaria que aquesta història arribés lluny, i si pogués, ajudés a millorar les condicions en què han d’estar les mares, que prou pena tenen d’haver estat separades tan aviat dels seus nadons, com per trobar-se com em vaig trobar jo.
No sé si servirà de res, però s’ha d’intentar. Evidentment vaig posar una reclamació formal a l’hospital, però d’aquesta reclamació no n’espero res. Torno a repetir, nosaltres ja som a casa, súper feliços i la mar de bé, per tant a mi ja no em serveix de res queixar-me. Però voldria que cap altra família hagués de passar per aquesta situació, i aquest és el meu petit gra de sorra per millorar les coses.
Edició a 9 d’Abril de 2016: aquí la segona part: Ser mare a l’Hospital d’Igualada. 2a part.Amb cadires reclinables!
Cuina Amor i Ciència 