Pollastre a la cassola amb romaní

Les olors i els sabors tenen un gran poder per retornar-nos records i transportar-nos a llocs i moments concrets. De vegades quan menys t’ho esperes.

Hi ha un lloc màgic. Secret, secret. Un trosset de paradís a prop de casa. Hi dona el sol, té magnífiques vistes i està envoltat de romaní. El primer cop que hi vaig estar va ser un dia que el romaní feia molta olor. O jo me’n vaig adonar més…

I ara, tancada a casa, l’olor de romaní em fa viatjar directament a aquest raconet, on estar tranquil·la, ser feliç i pensar que, de vegades, la vida és bona. Molt bona.

I m’hi enyoro tant, ara mateix, que avui he volgut omplir-me de romaní, de la seva olor, del seu sabor…

I per una estona hi he pogut tornar. Cuinant el pollastre l’olor a romaní ha impregnat l’aire de la cuina i del pis sencer, i menjant-lo… ai! aquell sabor inundant la boca, el nas… Quina meravella… Quantes sensacions i records sense sortir de casa…

Brioix portuguès

Fa temps que em demanaven brioix. I no és que sigui especialment difícil de fer però s’ha d’estar pendent dels llevats i no sempre tinc temps. Però ara, amb això de no sortir de casa, aquesta excusa no valia.

I sort!!! Perquè no sé si van ser les ganes o què, però el vam trobar bo… boníssim! En queda un trosset al congelador però quasi el mengem d’una tirada… No tenim fondo!

Aquest cop el vaig fer a mà. Però evidentment es pot amassar a la panificadora o al robot de cuina.

Coca Anne

Aquesta coca és de la Mireia Carbó.

Fa uns anys el dia 22 de Juny anàvem cap a algún racó del Pirineu (aix… sospir…) a passar el Sant Joan i tinc la imatge del paissatge que estava veient, encara des del cotxe, quan a la radio vaig sentir a la Mireia Carbó parlar de coques i donar la recepta d’una coa salada ràpida, fàcil i prometia que boníssima.

I al cap d’un dies la vaig fer. I un temps més enllà la vam repetir. I avui ha tornat a tocar.

La gràcia és respectar els ingredients, ja que si es comencen a fer canvis doncs ja és el mateix… per exemple, la mostassa ha de ser de Dijon, que és cremosa, fina i, sobretot, picant.

Fideus amb salsa de soja

Ara és una sensació rara en què els dies passen ràpid però el temps lent. O no és que passi lent, sinó que ja són molts dies…

I tots aquests dies s’ha de menjar i a poder ser, bé! En tots els sentits!

El plat d’avui és relativament lleuger. Unes verduretes, ou i noodles. Poc oli. I si no us passeu amb la salsa de soja, que porta molta sal, no és una mala opció.

Jo reconec que m’hi passo…

De fet, crec que els he fet per no prendre’m la salsa de soja directament a cullerades. O amorrar-me a l’ampolla, sent menys fina…

Quan això acabi vull un restaurant japonés jaaaaa!!!!

Tiramisú

Quan fa que no feia tiramisú? Massa. Crec que anys. No pot ser… Potser anys no, però… és que ara no ho sé. Fa molt.

El tiramisú és de les meves postres preferides. A fora de casa em costa de demanar perquè no sempre compleixen les meves expectatives.

Aquesta recepta me la va explicar una noia amb qui vaig coincidir quan tenia uns 20 anys i vaig estar uns mesos de pràctiques a la SEAT. I me la va dir així com qui no vol la cosa, en un descans. No la vaig apuntar, però la vaig fer de seguida. I des de llavors que s’ha convertit en el meu tiramisú preferit.

Ara veient les fotos se’m torna a fer la boca aigua…

Sort que en vaig congelar una mica! Que per cert, es pot congelar i a més és fins i tot recomanable, ja que és una recepta que porta ou cru.

Bescuit zebra de taronja i xocolata

Sembla que per fi tornarà a visitar-nos el sol, encara que sigui una mica, aquests propers dies.

La veritat és que el temps no ajuda gaire, però ara gaudirem enormement de cada raig de sol de travessi la nostra finestra o inundi la terrassa.

I tornem a ser a divendres… Com enyoro els divendres… Els d’abans, vull dir.

A partir d’ara suposo que estarem molt de temps amb allò del “abans” i del “després”, sense anomenar el “què·. Abans de “què”? Doncs ja ho sabeu. D’ “això”.

Però sí, ja és divendres un altre cop. No us penseu que les setmanes se’m fan llargues… Els dies potser una mica, però les setmanes volen. És una sensació estranya.

I aquí seguim… ahir vam fer aquest pastís amb la nena i queda vistós. I és fàcil, fàcil!