Trufes de dàtils i coco amb cacau

Unes trufes diferents, sense sucres afegits! Si us agraden els dàtils segur que us sorprenen gràtament!

Fàcils, ràpides i sense necessitar foc per a res!

Ser mare a l’Hospital d’Igualada. 2a part. Amb cadires reclinables!

Si quan acabeu de llegir voleu, podeu signar la petició que s’està promovent des de l’associació aMAMAntem, grup de Suport durant l’embaràs, la lactància materna i la criança.

Change.org. Hospital d’Igualada: No separeu mare i nadó després del naixement.

Quan vaig començar aquest blog, la intenció era fer un recull digital de receptes que m’agradaven i poder-les compartir amb la família i amics. I per aquest motiu és un blog personal  on de vegades hi escric coses personals.

Com bé sabeu, fa quasi dos mesos vaig voler explicar el que m’havia passat a l’hospital quan va néixer la meva filla. Ho vaig voler explicar a la família i amics, que són les persones que accedien al blog, però aquest boca a boca digital d’avui en dia, va fer que el meu escrit arribés, rapidíssimament, a una quantitat de gent inimaginable. No m’ho esperava. No m’ho hagués pensat mai.

Això va ser perquè va haver molta gent que va creure que era una historia digna de compartir. I per això, per primera però no última vegada en aquesta entrada us vull donar les GRÀCIES.

La societat està canviant i també la manera de fer les coses. La meva capacitat d’anàlisi política i social és més aviat baixa, però crec que hi va haver un punt d’inflexió molt important amb el moviment del 15M. I és que vam aprendre que, com diu l’himne del Barça, “Tots units fem força”, i que “Sí se puede”.

Gràcies a les xarxes socials, amb tot el seu significat, siguin digitals o veïnals, estem més comunicats i conscienciats que mai, i aprenem que la nostra humil i petita aportació i/o suport a una iniciativa pot fer que aquesta tiri endavant.

Plataformes com Change.org formen part de la nostra vida i s’han aconseguit coses meravelloses. La societat comença a tenir un poder que potser incomoda a altes i mitjanes esferes, però que és magnífic. I això, espero, només és el començament.

Perdoneu, no volia enrotllar-me però sóc profe i ja se sap…

En fi, que quan vaig publicar la meva experiència i va córrer com la pólvora, repeteixo, gràcies a vosaltres, a Igualada es va crear molt rebombori ja que els diaris locals es van fer ressó de la noticia. (Encara vaig amb el xip de viure a Barcelona, on això no hagués passat…)

Tant  rebombori (jo encara no m’ho crec) que l’hospital (http://anoiadiari.cat/societat/hospital-defensa-protocol-pel-cas-partera-quedar-dormir-marfega/) i fins i tot la cap de la unitat de planificació de la Regió Sanitària de la Catalunya Central (http://anoiadiari.cat/societat/catsalut-manifesta-cal-garantir-tothom-acces-alletament/) van haver de justificar i rejustificar el seu protocol tan intocable.

Faig una falca per dir que jo em vaig desentendre de llegir la gran majoria de coses que es publicaven i comentaris quan vaig entendre perquè és tan important que treballem la comprensió lectora amb els alumnes. Hi ha molts adults que tenen una comprensió lectora pèssima, ja que es van posar en boca meva coses que no havia escrit i se’m va criticar i insultar pel mateix motiu. Gràcies a aquestes persones també, per crear debat i per recordar-me que faig molt bé potenciant la comprensió lectora a les meves aules esperant que els adults dels demà siguin millors que els d’avui.

Total, que ara arriba la notícia!! Que aquest protocol taaaaaaant important i intocable se l’han saltat un mes i mig després.

Ara mateix (9 de d’Abril) hi ha una parella a l’hospital d’Igualada que vivint una situació com la meva, ja van aconseguir que no els fessin fora cap a casa i que els deixessin quedar-se en dues cadires reclinables a la ludoteca.

I no només això, sinó que al dia següent, aquesta nit passada, buidaven els llits d’una habitació (si això té sentit o no ho deixem per després) per posar tres cadires reclinables per aquesta i altres mares en la mateixa situació.

Si voleu seguir la seva història busqueu-los a Facebook  Abel Prieto Nuñez

I és per això que us vull donar el segon GRÀCIES!! Perquè això és gràcies a vosaltres, a creure que era important, a creure que tenim prou força per millorar les coses. És per això que ara hi ha unes mares que volent quedar-se amb els seus nounats, no han de decidir entre marxar a casa o dormir a terra.

 

El protocols, quan no funcionen, s’han de revisar.  No passa res. La societat  avança així. Però hem de dir la nostra.

Un altre cosa és si amb això n’hi ha prou. Aquesta mare ha passat per una cesària. Les que hagueu passat per una cesària ho sabreu dels cert, i les que no, i també els homes, crec que ens ho podem imaginar, que estar en aquestes cadires i no en un llit, ha de ser una tortura.

I no oblidem el que per mi és el més important. La mare segueix estant separada del nadó, per molt que pugui anar a veure’l les 24 h del dia.

S’ha millorat, s’ha fet un pas, però no n’hi ha prou. Hem de seguir lluitant!! Tampoc sé si aquest canvi és definitiu o només un pedaç que han posat a l’hospital aquests dies.

I per això, per seguir lluitant, torno a demanar-vos que si creieu convenient compartiu aquesta entrada. Que la gent sàpiga que donar-me suport no va ser en va, que es poden aconseguir coses i que nosaltres també som els responsables de com és el món en el que vivim.

I vull continuar donant gràcies.