Coca clàssica de iogurt i llimona

Ja que ens hem d’estar a casa, estiguem “com a casa”. I res millor que fornejar una coca de iogurt perquè el pis o la casa facin olor de llar.

Quan la vida encara era fàcil i normal, de fet fa tot just una setmana, dimarts passat, vam fer una reunió per seguir parlant de l’espectacle que es faria el dia de Sant Jordi. Aquest any el tema era la caiguda del mur de Berlín i una qüestió que s’anava repetint per escenificar d’una manera o altra era la separació d’aquelles parelles que havien quedat a banda i banda del mur.

I m’ha donat per pensar en quantes parelles estaran separades pel coronavirus… No sé… a quanta gent el confinament l’ha enganxat en diferents llocs geogràfics? Quantes parelles que no conviuen estan aïllades cadascuna a casa seva? Quantes parelles adolescents s’han hagut de separar de cop i estan desesperades i fent pagar als pares el seu patiment? Quantes parelles han decidit començar a viure junts en aquests dies de confinament? (mala idea, per cert…). Quantes històries dolces hauran quedat tocades per aquest gir dràstic dels esdeveniments?

Per sort, amb tanta tecnolgia, sempre hi haurà una manera o una altra per enviar-se paraules d’amor.

Pastís de plàtan amb caramel

Quan vaig veure aquesta recepta en una revista em va entrar de seguida pels ulls i no vaig trigar en fer-la.

Tampoc és que tingués res d’especial però posar el plàtan “del revés” com en una “Tatin” no ho havia fet mai i em va fer gràcia.

Això sí… escolliu un moment no massa calorós perquè comença a costar engegar el forn!

Ser mare a l’Hospital d’Igualada. 2a part. Amb cadires reclinables!

Si quan acabeu de llegir voleu, podeu signar la petició que s’està promovent des de l’associació aMAMAntem, grup de Suport durant l’embaràs, la lactància materna i la criança.

Change.org. Hospital d’Igualada: No separeu mare i nadó després del naixement.

Quan vaig començar aquest blog, la intenció era fer un recull digital de receptes que m’agradaven i poder-les compartir amb la família i amics. I per aquest motiu és un blog personal  on de vegades hi escric coses personals.

Com bé sabeu, fa quasi dos mesos vaig voler explicar el que m’havia passat a l’hospital quan va néixer la meva filla. Ho vaig voler explicar a la família i amics, que són les persones que accedien al blog, però aquest boca a boca digital d’avui en dia, va fer que el meu escrit arribés, rapidíssimament, a una quantitat de gent inimaginable. No m’ho esperava. No m’ho hagués pensat mai.

Això va ser perquè va haver molta gent que va creure que era una historia digna de compartir. I per això, per primera però no última vegada en aquesta entrada us vull donar les GRÀCIES.

La societat està canviant i també la manera de fer les coses. La meva capacitat d’anàlisi política i social és més aviat baixa, però crec que hi va haver un punt d’inflexió molt important amb el moviment del 15M. I és que vam aprendre que, com diu l’himne del Barça, “Tots units fem força”, i que “Sí se puede”.

Gràcies a les xarxes socials, amb tot el seu significat, siguin digitals o veïnals, estem més comunicats i conscienciats que mai, i aprenem que la nostra humil i petita aportació i/o suport a una iniciativa pot fer que aquesta tiri endavant.

Plataformes com Change.org formen part de la nostra vida i s’han aconseguit coses meravelloses. La societat comença a tenir un poder que potser incomoda a altes i mitjanes esferes, però que és magnífic. I això, espero, només és el començament.

Perdoneu, no volia enrotllar-me però sóc profe i ja se sap…

En fi, que quan vaig publicar la meva experiència i va córrer com la pólvora, repeteixo, gràcies a vosaltres, a Igualada es va crear molt rebombori ja que els diaris locals es van fer ressó de la noticia. (Encara vaig amb el xip de viure a Barcelona, on això no hagués passat…)

Tant  rebombori (jo encara no m’ho crec) que l’hospital (http://anoiadiari.cat/societat/hospital-defensa-protocol-pel-cas-partera-quedar-dormir-marfega/) i fins i tot la cap de la unitat de planificació de la Regió Sanitària de la Catalunya Central (http://anoiadiari.cat/societat/catsalut-manifesta-cal-garantir-tothom-acces-alletament/) van haver de justificar i rejustificar el seu protocol tan intocable.

Faig una falca per dir que jo em vaig desentendre de llegir la gran majoria de coses que es publicaven i comentaris quan vaig entendre perquè és tan important que treballem la comprensió lectora amb els alumnes. Hi ha molts adults que tenen una comprensió lectora pèssima, ja que es van posar en boca meva coses que no havia escrit i se’m va criticar i insultar pel mateix motiu. Gràcies a aquestes persones també, per crear debat i per recordar-me que faig molt bé potenciant la comprensió lectora a les meves aules esperant que els adults dels demà siguin millors que els d’avui.

Total, que ara arriba la notícia!! Que aquest protocol taaaaaaant important i intocable se l’han saltat un mes i mig després.

Ara mateix (9 de d’Abril) hi ha una parella a l’hospital d’Igualada que vivint una situació com la meva, ja van aconseguir que no els fessin fora cap a casa i que els deixessin quedar-se en dues cadires reclinables a la ludoteca.

I no només això, sinó que al dia següent, aquesta nit passada, buidaven els llits d’una habitació (si això té sentit o no ho deixem per després) per posar tres cadires reclinables per aquesta i altres mares en la mateixa situació.

Si voleu seguir la seva història busqueu-los a Facebook  Abel Prieto Nuñez

I és per això que us vull donar el segon GRÀCIES!! Perquè això és gràcies a vosaltres, a creure que era important, a creure que tenim prou força per millorar les coses. És per això que ara hi ha unes mares que volent quedar-se amb els seus nounats, no han de decidir entre marxar a casa o dormir a terra.

 

El protocols, quan no funcionen, s’han de revisar.  No passa res. La societat  avança així. Però hem de dir la nostra.

Un altre cosa és si amb això n’hi ha prou. Aquesta mare ha passat per una cesària. Les que hagueu passat per una cesària ho sabreu dels cert, i les que no, i també els homes, crec que ens ho podem imaginar, que estar en aquestes cadires i no en un llit, ha de ser una tortura.

I no oblidem el que per mi és el més important. La mare segueix estant separada del nadó, per molt que pugui anar a veure’l les 24 h del dia.

S’ha millorat, s’ha fet un pas, però no n’hi ha prou. Hem de seguir lluitant!! Tampoc sé si aquest canvi és definitiu o només un pedaç que han posat a l’hospital aquests dies.

I per això, per seguir lluitant, torno a demanar-vos que si creieu convenient compartiu aquesta entrada. Que la gent sàpiga que donar-me suport no va ser en va, que es poden aconseguir coses i que nosaltres també som els responsables de com és el món en el que vivim.

I vull continuar donant gràcies.

Ser mare a l’hospital d’Igualada

Avui no posaré una recepta però us explicaré una història.

La setmana passada vaig ser mare d’una nena absolutament preciosa.

Malauradament, al cap d’un dia i mig, van haver-la d’ingressar al niu, ja que li havien d’administrar antibiòtic per via i havia d’estar més controlada. Quan em van dir que se l’enduien quasi em moro de la pena. Ens van dir que podíem estar amb ella tota l’estona que volguéssim, i així va ser.

La primera nit jo encara estava ingressada, i per tant, podia llevar-me cada cop que la nena necessités menjar, i tornar-me’n al llit, morta de pena, a intentar descansar una mica.

Però la segona nit jo ja tenia l’alta, i per tant, no tenia habitació, ni llit, ni res… Només unes cadires on ni tan sols es pot recolzar el cap per poder dormir una mica.

Ens van dir que em podia treure llet i marxar a casa a la nit, i que elles ja li donarien en biberó, i si no n’hi havia prou, una llet artificial. Però hi havia algunes coses que no veia clares…

1- NO volia separar-me de la meva filla. Que tenia 3 dies coi!!!

2- Encara no m’havia pujat la llet i encara ens estàvem adaptant al tema de l’alletament. Havia llegit molt que per una lactància materna exitosa s’havia d’evitar al màxim l’ús de tetines i l’administració de qualsevol altra substància. A més a més, per una correcta pujada de la llet és necessari l’establiment del vincle mare-nadó, i quan aquesta es produeix, no es recomana l’ús del tirallets, ja que encara s’estimula més aquesta pujada i pot arribar a ser molt dolorós.

3- Com podia ser que si una persona és ingressada tingui dret a un acompanyant i aquest a una cadira reclinable i un nadó, que necessita a la seva mare per ser alimentat, no tingui aquest dret?

És per això que vaig prendre dues decisions:

1- Que jo no me n’anava ni de broma. No pensava deixar a la meva filla sola.

2- Parlar amb la supervisora de l’àrea maternoinfantil, explicar la situació, i demanar una cadira reclinable per la nit. Potser estava patint per com passaria la nit i es podia solucionar tan fàcilment com deixant-me una de les tantes cadires que no s’estaven fent servir.

I sabeu què? que la supervisora de l’àrea maternoinfantil de l’hospital d’Igualada, no només em va dir que NO em deixava la cadira reclinable, sinó que no era normal que volgués quedar-me, que el normal era que a la nit marxés a casa a descansar.

COOOOM????

El que és normal és que una mare no vulgui separar-se de la seva criatura acabada de néixer.

El que és normal és que el nadó tingui dret a ser acompanyat, atès i alimentat per la mare, i que aquesta ho pugui fer en condicions.

El que és normal és que un hospital que fomenta el part natural i la lactància materna, col·labori en un correcte vincle nadó-mare i una lactància materna exitosa des del primer moment.

En canvi, NO és normal que es negui una cadira reclinable per poder descansar una mica durant la nit si s’ha pres la decisió de donar el pit i tenir cura del nadó durant la nit.

I definitivament, el que NO és normal és que una mare que ACABA DE PARIR hagi de dormir tres nits en un sac a terra per poder alimentar i cuidar al seu nadó.

Perquè sí, vaig decidir que a mi no em coneixien prou, i que si pensaven que marxaria ho tenien clar. Així que em vaig endur una màrfega i un sac, i allà a terra tirada descansava una mica quan podia. Mai m’hauria imaginat passar el postpart així. Sort que estava bé!

I sabeu què? No em penedeixo de res, al contrari. Estar allà amb la nena, poder-la alletar, poder-la consolar i agafar quan plorava, poder-la abraçar, canviar-li els bolquers i, en definitiva, fer de mare, ben valia dormir a terra, però no hauria d’haver estat així.

Fixeu-vos que us dic que no vaig demanar pas un llit, només una cadira reclinable!!

Suposo que mentre jo passava el postpart dormint a terra, la supervisora dormia plàcidament a casa seva. L’endemà encara va venir a veure com estàvem… sense intencions de millorar la nostra situació. Jo ja no vaig voler invertir més energies.

Finalment, dilluns vam poder marxar a casa. Estem súper bé totes dues. Som unes cracks! Però he volgut explicar el que em va passar perquè crec que és una cosa que no hauria de passar avui en dia, en un hospital com el d’Igualada ni en cap altre, i que són coses que han de canviar.

Sembla una història impossible de creure però per desgràcia no ho és.

Vull afegir un paràgraf que no vaig escriure de bon principi però vull que quedi clar: en cap cas la queixa és per les infermeres i auxiliars, a les que vam donar molts cops  les gràcies per la professionalitat amb què ens van atendre i pel suport moral i emocional que ens van donar, i que anava més enllà de la seva feina.  De fet, moltes d’elles ens van animar  a fer escrits i posar una reclamació, ja que són les primeres que viuen aquestes situacions dia rera dia.

Si creus que compartint aquesta publicació pots ajudar a què altres pares no es trobin en la mateixa situació, fes-ho, si us plau.

Jo vaig resignar-me i ja estava a punt de marxar a casa quan alguna cosa per dins em va dir: PROU!!! Prou d’acceptar el que no és acceptable. Busca una solució al problema! I com que la supervisora no me la va donar, em vaig buscar un sac de dormir. En aquell moment no podia fer més, però ara m’agradaria que aquesta història arribés lluny, i si pogués, ajudés a millorar les condicions en què han d’estar les mares, que prou pena tenen d’haver estat separades tan aviat dels seus nadons, com per trobar-se com em vaig trobar jo.

No sé si servirà de res, però s’ha d’intentar. Evidentment vaig posar una reclamació formal a l’hospital, però d’aquesta reclamació no n’espero res. Torno a repetir, nosaltres ja som a casa, súper feliços i la mar de bé, per tant a mi ja no em serveix de res queixar-me. Però voldria que cap altra família hagués de passar per aquesta situació, i aquest és el meu petit gra de sorra per millorar les coses.

Edició a 9 d’Abril de 2016: aquí la segona part: Ser mare a l’Hospital d’Igualada. 2a part.Amb cadires reclinables!