A casa les patates triomfen molt. Suposo que a totes les cases…
I al forn són la nostra debilitat. Bé, mentida… La meva debilitat són fregides però és clar…
Com que s’havia d’engegar el forn pel dinar d’avui he pensat aprofitar i coure uns pebrots i albergínies i…
M’ha vingut al cap la imatge d’aquestes patates tan conegudes però que no havia fet mai així.
I escolta, quin descobriment! Ràpides i delicioses!
Aquests dies hem retrobat el Doraemon. De fet mai ha marxat de les nostres vides…
I l’altre dia, la nena, que ara està en aquella fase que tot ho demana (tot, tot i tot…) va dir que volia dorayakis. I vaig pensar… doncs ara “lo vas a flipar! Palabra!”, que deia aquell de l’APM…
I mira, pim pam… han fet el seu efecte i a més els vam poder fer juntes.
Amb això que us deia que ara ho demana tot, tot i tot, fa dies que tenim problemes perquè a l’hora de dormir li agafa com una cosa que comença a dir que quan veurem el Sant Jordi de veritat, i la princesa de veritat, i el drac de veritat i el rei de veritat i els “habitants” de veritat. Així, t’ho diu tot d’una tirada. I quan li dius que… que vaja… que és que no són de veritat… i menys el drac… que mira, algun Sant Jordi encara trobaríem. I habitants tots el que vulguis, i princeses i reis… ves, quin remei… però el drac? D’on traiem un drac de veritat? Amb el foc i tot, que el vol…
Tornant als Dorayakis… els originals són amb pasta de mongeta vermella confitada, que dic sigui de pas, tampoc està dolenta! però aquí ens tira més la xocolata, què voleu que us digui…
Els vam fer amb xocolata de cobertura perquè a casa no gastem nocilla ni nutella i no vaig voler-ne comprar, que ja sé què passa després… Però per mi haurien estat millors… mmmmmmmm!!!
Fa temps que em demanaven brioix. I no és que sigui especialment difícil de fer però s’ha d’estar pendent dels llevats i no sempre tinc temps. Però ara, amb això de no sortir de casa, aquesta excusa no valia.
I sort!!! Perquè no sé si van ser les ganes o què, però el vam trobar bo… boníssim! En queda un trosset al congelador però quasi el mengem d’una tirada… No tenim fondo!
Aquest cop el vaig fer a mà. Però evidentment es pot amassar a la panificadora o al robot de cuina.
Aquesta coca és de la Mireia Carbó.
Fa uns anys el dia 22 de Juny anàvem cap a algún racó del Pirineu (aix… sospir…) a passar el Sant Joan i tinc la imatge del paissatge que estava veient, encara des del cotxe, quan a la radio vaig sentir a la Mireia Carbó parlar de coques i donar la recepta d’una coa salada ràpida, fàcil i prometia que boníssima.
I al cap d’un dies la vaig fer. I un temps més enllà la vam repetir. I avui ha tornat a tocar.
La gràcia és respectar els ingredients, ja que si es comencen a fer canvis doncs ja és el mateix… per exemple, la mostassa ha de ser de Dijon, que és cremosa, fina i, sobretot, picant.
Ara és una sensació rara en què els dies passen ràpid però el temps lent. O no és que passi lent, sinó que ja són molts dies…
I tots aquests dies s’ha de menjar i a poder ser, bé! En tots els sentits!
El plat d’avui és relativament lleuger. Unes verduretes, ou i noodles. Poc oli. I si no us passeu amb la salsa de soja, que porta molta sal, no és una mala opció.
Jo reconec que m’hi passo…
De fet, crec que els he fet per no prendre’m la salsa de soja directament a cullerades. O amorrar-me a l’ampolla, sent menys fina…
Quan això acabi vull un restaurant japonés jaaaaa!!!!
Quan fa que no feia tiramisú? Massa. Crec que anys. No pot ser… Potser anys no, però… és que ara no ho sé. Fa molt.
El tiramisú és de les meves postres preferides. A fora de casa em costa de demanar perquè no sempre compleixen les meves expectatives.
Aquesta recepta me la va explicar una noia amb qui vaig coincidir quan tenia uns 20 anys i vaig estar uns mesos de pràctiques a la SEAT. I me la va dir així com qui no vol la cosa, en un descans. No la vaig apuntar, però la vaig fer de seguida. I des de llavors que s’ha convertit en el meu tiramisú preferit.
Ara veient les fotos se’m torna a fer la boca aigua…
Sort que en vaig congelar una mica! Que per cert, es pot congelar i a més és fins i tot recomanable, ja que és una recepta que porta ou cru.
Sembla que per fi tornarà a visitar-nos el sol, encara que sigui una mica, aquests propers dies.
La veritat és que el temps no ajuda gaire, però ara gaudirem enormement de cada raig de sol de travessi la nostra finestra o inundi la terrassa.
I tornem a ser a divendres… Com enyoro els divendres… Els d’abans, vull dir.
A partir d’ara suposo que estarem molt de temps amb allò del “abans” i del “després”, sense anomenar el “què·. Abans de “què”? Doncs ja ho sabeu. D’ “això”.
Però sí, ja és divendres un altre cop. No us penseu que les setmanes se’m fan llargues… Els dies potser una mica, però les setmanes volen. És una sensació estranya.
I aquí seguim… ahir vam fer aquest pastís amb la nena i queda vistós. I és fàcil, fàcil!
Tinc dies molt bons i estones francament agradables. I està bé.
Però també tinc algun dia gris i alguna estona on m’enfonso una mica en la misèria. I també està bé.
Avui és una mica d’aquests últims dies, en que qualsevol cosa em fa plorar, sense massa motiu, i encara m’enyoro més de tot i de tothom.
I els dolços no solucionen res, però no ens enganyem, ajudar ajuden…
És temps de calçots i per sort, l’últim cap de setmana abans del confinament vam fer una calçotada amb uns bons amics (Hola Marga! ^^). La veritat és que sense saber-ho ja vam menjar calçots com si s’acabés el món, i vam tenir temps a assaborir també el moment, el sol, la companyia i verbalitzar que què bé que estàvem. I que quin plaer. I que com d’important és valorar i agrair aquests dies que són bons, aquestes estones i petites (o grans) coses que ens fan feliços i ens fan la vida bona.
I no sabíem la que ens venia al damunt. Però ara miro enrere i penso que què bé que ho vam saber gaudir. Va ser un bon cap de setmana. Difícilment millorable, perquè divendres ja va començar deixant el llistó molt alt. I va ser l’últim… L’últim abans del proper, que no sabem ben bé quan, però arribarà.
Com que el temps de calçots encara no ha acabat i encara podem anar a comprar, si en veieu i teniu delit agafeu-ne! I si no els podeu fer al foc en una barbacoa, hi ha moltes altres maneres de menjar-ne. Al forn i arrebossats són brutaaaals!!!
Peeeerò… com que aquests dies igual no movem tant el cul, els fregits millor deixar-los per allò que és important, com unes bones croquetes!
Així que jo us proposo una truita de calçots i patata light! Que sí, que sí! Que quasi no porta oli! Passeu i mireu.
Estrenem un nou any i ben segur que aquest serà dels bons!
Us feu propòsits d’any nou, vosaltres? Jo no acostumo a fer-ho, però pel 2019 me’n vaig fer dos. I els he acomplert i gaudit. I espero seguir-ho fent el 2020. El primer va ser trobar alguna activitat física que realment m’agradés fer. Anar al gimnàs no m’agrada massa. Anar a córrer… bé… els que fa temps que em seguiu ja sabeu que jo penso que córrer és de covards… i malgrat que ho vaig provar i fins i tot vaig aguantar una bona temporada… finalment es va acabar. (Quins temps aquells en què corria i ho explicava… aquí en teniu la mostra amb l’hamburguesa pija) Aix… ara que he renovat les vambes i rellegint el que explicava me n’han tornat a venir a ganes…
Però no, no em vaig proposar tornar a anar a córrer sinó anar en bici!!! IUJUUUUU!!!!!
I els Reis d’Orient em va portar una bici i ara en comptes d’anar a tancar-me fent spinning, vaig un parell de dies o tres a la setmana a fer una volta d’una horeta. Em toca l’aire i el sol, gaudeixo del paisatge fantàstic que tinc al costat de casa, del pas de les estacions, escolto música, suo una mica i cap a casa. I de moment anem fent. Així que 1r propòsit del 2019 aconseguit!!
El segon propòsit era, de fet, el més important per mi i el que tenia més ganes de poder aconseguir: tornar a llegir!!
Llegir és una de les coses que més m’agraden i m’han agradat des de petita, però el cert és que fa uns anys llegia més aviat poc. Per vacances i gràcies. I crec que va ser per Sant Jordi de 2018 que vaig ensopegar amb algun llibre que em va fer tornar a pensar allò de… com disfruto llegint!!! Però quan me’l vaig acabar un altre cop la rutina, el no tinc temps, el bla bla bla i totes aquelles excuses. Per això vaig tenir clar que em proposaria tornar a llegir de debò. Em vaig comprar una làmpada per llegir ben a gust, que al costat de la butaca no en tenia cap, vaig preparar un parell o tres de llibres per començar i que quan n’acabés un no em quedés orfe, i apa…
I estic moooolt contenta perquè també he acomplert el propòsit!!! En dec haver llegit uns 15 o fins i tot algun més
Alguns que ara recordo són El fil invisible (Gemma Lienas), Nosaltres dos (Xavier Bosch), Primavera, estiu, etcètera (Marta Rojals), Desig de xocolata (Care Santos), El amante japonés (Isabel Allende), Memòria d’uns ulls pintats (Lluís Llach) (em va encantaaarrrr!!!!), La nevada del cucut i Jardí a l’obaga (Blanca Busquets), Operació Urnes (Laia Vicens i Xavi Tedó), i alguns altres que ara no em venen al cap… me’ls hauré d’apuntar com quan era adolescent…
Així que sí! Un altre objectiu al sac! Ha estat un any tan exitòs pel que fa a l’acompliment de bons propòsits que per aquest 2020 encara no n’he pensat cap. El nivell ha quedat molt alt i de fet, mantenint-ne aquests dos ja estaria prou contenta.
Vull que sigui un propòsit realista i per això ja he descartat els clàssics de: seré més endreçada, em faré el llit cada dia, menjaré bé i saludable sempre, escriuré més en el blog…
Per tant, de moment ho deixem així… seguir anant en bici i seguir llegint.
I la recepta??? I el formatge??? Ai sí! Que avui m’enrotllo molt…
Doncs aquests potets de formatge, sense cap misteri, em van servir per fer un detallet a la família pel tió i també en vaig regalar un parell a companys de feina els dies previs a les festes.
Pels que sou formatgers és una bona manera de preparar un petit regal en un tres i no res, que queda ben bufó i es gaudeix menjant-lo!
En aquest cas, a més, el producte era de semiproximitat, ja que 2 dels 3 ingredients són de ben a prop de casa. L’oli és un oli d’olives ecològiques d’Òdena i el romaní està collit a les Maioles.
Cuina Amor i Ciència 