Bacallà a la llauna

A poc a poc hi ha coses que anem recuperant. Poder sortir un altre cop a córrer i en bici dona aire. A la cara, cert, però també al cap i al cor.

I ahir, que plovia, també vaig sortir a córrer i enfangar-me una mica. I llavors no em donava només l’aire. També les gotes d’aigua regalimant per la cara eren una sensació meravellosa que trobava a faltar.

I no, no diré que ara ho valoro més perquè ja ho valorava abans. Potser per això ho he trobat tant a faltar conscientment. En canvi, segur que hi ha coses que me n’adonaré, en recuperar-les, com les he enyorat i ni tan sols ho sabia.

Patates hasselback d’acompanyament

A casa les patates triomfen molt. Suposo que a totes les cases…

I al forn són la nostra debilitat. Bé, mentida… La meva debilitat són fregides però és clar…

Com que s’havia d’engegar el forn pel dinar d’avui he pensat aprofitar i coure uns pebrots i albergínies i…

M’ha vingut al cap la imatge d’aquestes patates tan conegudes però que no havia fet mai així.

I escolta, quin descobriment! Ràpides i delicioses!

Dorayakis o pastissets del Doraemon

Aquests dies hem retrobat el Doraemon. De fet mai ha marxat de les nostres vides…

I l’altre dia, la nena, que ara està en aquella fase que tot ho demana (tot, tot i tot…) va dir que volia dorayakis. I vaig pensar… doncs ara “lo vas a flipar! Palabra!”, que deia aquell de l’APM…

I mira, pim pam… han fet el seu efecte i a més els vam poder fer juntes.

Amb això que us deia que ara ho demana tot, tot i tot, fa dies que tenim problemes perquè a l’hora de dormir li agafa com una cosa que comença a dir que quan veurem el Sant Jordi de veritat, i la princesa de veritat, i el drac de veritat i el rei de veritat i els “habitants” de veritat. Així, t’ho diu tot d’una tirada. I quan li dius que… que vaja… que és que no són de veritat… i menys el drac… que mira, algun Sant Jordi encara trobaríem. I habitants tots el que vulguis, i princeses i reis… ves, quin remei… però el drac? D’on traiem un drac de veritat? Amb el foc i tot, que el vol…

Tornant als Dorayakis… els originals són amb pasta de mongeta vermella confitada, que dic sigui de pas, tampoc està dolenta! però aquí ens tira més la xocolata, què voleu que us digui…

Els vam fer amb xocolata de cobertura perquè a casa no gastem  nocilla ni nutella i no vaig voler-ne comprar, que ja sé què passa després… Però per mi haurien estat millors… mmmmmmmm!!!

Pollastre a la cassola amb romaní

Les olors i els sabors tenen un gran poder per retornar-nos records i transportar-nos a llocs i moments concrets. De vegades quan menys t’ho esperes.

Hi ha un lloc màgic. Secret, secret. Un trosset de paradís a prop de casa. Hi dona el sol, té magnífiques vistes i està envoltat de romaní. El primer cop que hi vaig estar va ser un dia que el romaní feia molta olor. O jo me’n vaig adonar més…

I ara, tancada a casa, l’olor de romaní em fa viatjar directament a aquest raconet, on estar tranquil·la, ser feliç i pensar que, de vegades, la vida és bona. Molt bona.

I m’hi enyoro tant, ara mateix, que avui he volgut omplir-me de romaní, de la seva olor, del seu sabor…

I per una estona hi he pogut tornar. Cuinant el pollastre l’olor a romaní ha impregnat l’aire de la cuina i del pis sencer, i menjant-lo… ai! aquell sabor inundant la boca, el nas… Quina meravella… Quantes sensacions i records sense sortir de casa…

Brioix portuguès

Fa temps que em demanaven brioix. I no és que sigui especialment difícil de fer però s’ha d’estar pendent dels llevats i no sempre tinc temps. Però ara, amb això de no sortir de casa, aquesta excusa no valia.

I sort!!! Perquè no sé si van ser les ganes o què, però el vam trobar bo… boníssim! En queda un trosset al congelador però quasi el mengem d’una tirada… No tenim fondo!

Aquest cop el vaig fer a mà. Però evidentment es pot amassar a la panificadora o al robot de cuina.

Coca Anne

Aquesta coca és de la Mireia Carbó.

Fa uns anys el dia 22 de Juny anàvem cap a algún racó del Pirineu (aix… sospir…) a passar el Sant Joan i tinc la imatge del paissatge que estava veient, encara des del cotxe, quan a la radio vaig sentir a la Mireia Carbó parlar de coques i donar la recepta d’una coa salada ràpida, fàcil i prometia que boníssima.

I al cap d’un dies la vaig fer. I un temps més enllà la vam repetir. I avui ha tornat a tocar.

La gràcia és respectar els ingredients, ja que si es comencen a fer canvis doncs ja és el mateix… per exemple, la mostassa ha de ser de Dijon, que és cremosa, fina i, sobretot, picant.

Fideus amb salsa de soja

Ara és una sensació rara en què els dies passen ràpid però el temps lent. O no és que passi lent, sinó que ja són molts dies…

I tots aquests dies s’ha de menjar i a poder ser, bé! En tots els sentits!

El plat d’avui és relativament lleuger. Unes verduretes, ou i noodles. Poc oli. I si no us passeu amb la salsa de soja, que porta molta sal, no és una mala opció.

Jo reconec que m’hi passo…

De fet, crec que els he fet per no prendre’m la salsa de soja directament a cullerades. O amorrar-me a l’ampolla, sent menys fina…

Quan això acabi vull un restaurant japonés jaaaaa!!!!

Tiramisú

Quan fa que no feia tiramisú? Massa. Crec que anys. No pot ser… Potser anys no, però… és que ara no ho sé. Fa molt.

El tiramisú és de les meves postres preferides. A fora de casa em costa de demanar perquè no sempre compleixen les meves expectatives.

Aquesta recepta me la va explicar una noia amb qui vaig coincidir quan tenia uns 20 anys i vaig estar uns mesos de pràctiques a la SEAT. I me la va dir així com qui no vol la cosa, en un descans. No la vaig apuntar, però la vaig fer de seguida. I des de llavors que s’ha convertit en el meu tiramisú preferit.

Ara veient les fotos se’m torna a fer la boca aigua…

Sort que en vaig congelar una mica! Que per cert, es pot congelar i a més és fins i tot recomanable, ja que és una recepta que porta ou cru.

Bescuit zebra de taronja i xocolata

Sembla que per fi tornarà a visitar-nos el sol, encara que sigui una mica, aquests propers dies.

La veritat és que el temps no ajuda gaire, però ara gaudirem enormement de cada raig de sol de travessi la nostra finestra o inundi la terrassa.

I tornem a ser a divendres… Com enyoro els divendres… Els d’abans, vull dir.

A partir d’ara suposo que estarem molt de temps amb allò del “abans” i del “després”, sense anomenar el “què·. Abans de “què”? Doncs ja ho sabeu. D’ “això”.

Però sí, ja és divendres un altre cop. No us penseu que les setmanes se’m fan llargues… Els dies potser una mica, però les setmanes volen. És una sensació estranya.

I aquí seguim… ahir vam fer aquest pastís amb la nena i queda vistós. I és fàcil, fàcil!

Llom en salsa de xampinyons

Aquesta recepta és una mica “a ojo de buen cubero”, si modifiqueu les quantitats, us quedarà bo igual. Aquestes mesures eren per 2-3 persones. Si sou més o mengeu molt potser us queda una mica curta la salsa. Afegiu una mica més de tot.

La salsa es fa en un moment i estava boníssima. D’aquelles de sucar-hi pa sense parar.

La clau és el vi blanc. Si podeu feu-ne servir un decent perquè els aromes que deixa queden molt potenciats.

En aquest cas, teníem obert un vi blanc de la Terra Alta, CLOT d’encís. I vaig pensar que era adequat perquè una mica en un clot sí que hi estem, però anant amunt eh!

Així com l’altre dia estava en hores baixes, avui en canvi estic molt bé. Quasi que si m’oblidava de tot, em semblaven vacances… Dia relaxat, en família, gaudint d’un bon sol a la terrassa, un vermut, que avui és diumenge i s’ha de notar… i a la tarda cine! A casa, però amb crispetes i tot!