Molts diumenges d’hivern, sobretot aquells en què els dies són tan curts, sap greu malbaratar la millor estona de sol, que coincideix amb l’hora de dinar. Entre la 1 i quarts de 4.
Alguns dies feia un sol esplèndid, d’aquells que criden a sortir de casa i passejar pel camp, però en acabat de dinar, per molt que fos d’hora i quasi ni prengués el cafè, un cop a fora, el sol començava a anar caient i ja no era el mateix. Ja no brillava ni escalfava amb la mateixa alegria. I això, al desembre i al gener es nota força.
Així que de vegades la solució és ben fàcil, agafar quatre coses i dinar a l’aire lliure. L’últim dia que vam fer això ens vam endur un cous cous ràpid que ens va arreglar el dinar. De fet, ens el va arreglar aquell dia i ens l’arregla molts d’altres.
I amb el nostre cous cous i unes taronges vam pujar al parc eòlic de Rubió, des d’on pots gaudir d’unes bones vistes de la conca d’Òdena i de Montserrat i d’aquest sol que a l’hivern tanta vida dona!
Amb aquesta recepta i l’hamburguesa pija vam acabar el curs d’hamburgueses. Curs en què m’ho he passat molt bé fent tàndem amb la Loraine, hem rigut cuinant i hem conegut a gent maquíssima.
Per aquesta hamburguesa aprofitarem el plat de l’altre dia d’espinacs amb xampinyons. Com que les hamburgueses de mill no congelen massa bé, una opció és fer el sofregidet de verdures i congelar-lo. Així el dia que es vulguin fer les hamburgueses tenim més de mitja feina feta.
El formatge de cabra li dóna el toc perfecte, no us l’oblideu!!
Hi vam estar 10 dies, i els 4 últims els vam passar al desert de Wadi Rum. Var ser fantàstic!
Cada dia fèiem activitats diferents amb el nostre guia, i quan arribava l’hora de dinar… paràvem, arreplegàvem una mica de llenya, i el bon home ens preparava un dinar senzill però boníssim! Bàsicament, hummus i puré d’albergínia, amanida de cogombre, tomàquet i salsa de iogurt amb oli d’oliva i també ens feia una mena de sofregit amb ceba, tomàquet, tonyina i mongetes, que després menjàvem amb pa de pita.
I l’altre dia ens va venir al cap! Així que em va faltar temps per posar-m’hi. Com a cereal, en comptes del pa de pita, ho vaig acompanyar amb quinoa.
M’agraden molt Els Amics de les Arts i acaben de treure nou disc. M’acostuma a passar que he d’escoltar el disc uns quants cops fins que li acabo d’agafar el punt. A partir de cert moment ja m’encanten totes les cançons sense excepció. En aquest, però, tot i que la música és bastant alegre, hi ha moltes lletres que em fan venir ganes de llançar-me per un pont. Però així i tot… també comencen a encantar-me.
Per exemple, n’hi ha una, El mite de Prometeu, que comença prou bé. Un trencament on ell li desitja el bo i millor de cara al futur a ella. I dius, que maco el noi, mira…!! Fins que de cop…
“Que et miris al mirall sentint-te afortunada.
Que et diguis “sóc feliç” i llavors que ho perdis tot.
Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?
Que caiguin, sense pietat, les deu plagues d’Egipte sobre el teu cap.
Que t’intentis amagar. Que t’acabin delatant.
Que els Déus, els vells i els nous, t’agafin mania. Que tinguis por.
Que el mite de Prometeu t’il·lustri de cap a peus.
Que quan no puguis més, albiris l’esperança que em cridis des de lluny però no ho facis prou fort.”
Hòstia quin mal rotllo!!!!!!!!!!!!!!! Amb el mite de Prometeu s’han passat! Que et desitgin que una àliga se’t cruspeixi el fetge de dia però que de nit se’t regeneri per continuar fent…
La veritat és que la mitologia grega i romana sempre m’ha agradat. I el mite de Prometeu estaria entre els meus preferits. Justament a Igualada tenim una escultura, obra d’en Josep Campeny, d’en Prometeu lligat i patint, mentre l’àliga li devora el fetge.
I anant de cara a barraca, avui tenim unes altres hamburgueses/croquetes vegetals. Boníssimes!!!
Tant la versió croqueta com la versió hamburguesa són genials. Les croquetes són fregidetes, i és clar… una mica més saboroses, però vaja, l’hamburguesa també ha entrat al top 10 (o top 100… perquè només 10…) de les receptes del dia a dia.
Per rematar el tema, també us porto els troncs de bledes arrebossats. Per posar els ulls en blanc de bons!
I el cert, és que potser sí que hi ha algú a qui li diria…” Et desitjo que el mite de Prometeu, t’il·lustri de cap a peus”. Amb amor… Continua llegint →
Si no fa gaire introduíem la quinoa a la dieta habitual, ara li toca al mill, un altre cereal.
Crec que d’ara endavant l’utilitzaré per moltes coses, però he trobat un munt de receptes que vull investigar. Tantes receptes que ahir vaig atabalar-me i vaig acabar fent el plat amb el què tenia a la nevera, i sabeu què? Us el recomano!
El mill és molt fàcil de trobar a qualsevol botiga de productes naturals, que cada cop n’hi ha més, i també és molt fàcil de cuinar. Només cal canviar per un dia l’arròs, que tant sovint mengem, per un altre cereal. I anar variant…
La quinoa no és botànicament un cereal, però ho sembla.
No té gluten i les seves proteïnes contenen tots els aminoàcids essencials, la qual cosa és molt interessant. A més a més, és molt digestiva, pobre en greixos i el seu contingut de minerals és superior que en altres cereals (ferro, calci, fòsfor i potassi).
De vegades tinc la sensació que publico receptes tan fàcils que no tenen molt interès ni emoció, però llavors recordo que el blog va néixer com a recull de receptes, per poder-les tenir a mà i ordenades. Si a més serveixen d’idea per algú… encara millor!
Cuina Amor i Ciència 