Llom en salsa de xampinyons

Aquesta recepta és una mica “a ojo de buen cubero”, si modifiqueu les quantitats, us quedarà bo igual. Aquestes mesures eren per 2-3 persones. Si sou més o mengeu molt potser us queda una mica curta la salsa. Afegiu una mica més de tot.

La salsa es fa en un moment i estava boníssima. D’aquelles de sucar-hi pa sense parar.

La clau és el vi blanc. Si podeu feu-ne servir un decent perquè els aromes que deixa queden molt potenciats.

En aquest cas, teníem obert un vi blanc de la Terra Alta, CLOT d’encís. I vaig pensar que era adequat perquè una mica en un clot sí que hi estem, però anant amunt eh!

Així com l’altre dia estava en hores baixes, avui en canvi estic molt bé. Quasi que si m’oblidava de tot, em semblaven vacances… Dia relaxat, en família, gaudint d’un bon sol a la terrassa, un vermut, que avui és diumenge i s’ha de notar… i a la tarda cine! A casa, però amb crispetes i tot!

Pastís de plàtan i pastanaga

Tinc dies molt bons i estones francament agradables. I està bé.

Però també tinc algun dia gris i alguna estona on m’enfonso una mica en la misèria. I també està bé.

Avui és una mica d’aquests últims dies, en que qualsevol cosa em fa plorar, sense massa motiu, i encara m’enyoro més de tot i de tothom.

I els dolços no solucionen res, però no ens enganyem, ajudar ajuden…

Pudding de xampinyons i bacon

De moment encara puc dir que anem prou bé. No he tingut massa mals dies, i els tres últims estan sent prou bons. I per què? Perquè la nena s’adorm aviat!!!! Iujuuu!!! No demano res més…

I per això tinc una micona més de temps per anar penjant algunes cosetes.

El que està clar és que qui no es consola és perquè no vol… i jo per consolar-me, en comptes de posar nata al pudding, l’he fet amb llet semidescremada. Què passa? M’ha pogut la pressió…

Però era bo eh! No us penseu, que potser ni li calia, la nata.

Truita light de calçots (i patata)

És temps de calçots i per sort, l’últim cap de setmana abans del confinament vam fer una calçotada amb uns bons amics (Hola Marga! ^^). La veritat és que sense saber-ho ja vam menjar calçots com si s’acabés el món, i vam tenir temps a assaborir també el moment, el sol, la companyia i verbalitzar que què bé que estàvem. I que quin plaer. I que com d’important és valorar i agrair aquests dies que són bons, aquestes estones i petites (o grans) coses que ens fan feliços i ens fan la vida bona.

I no sabíem la que ens venia al damunt. Però ara miro enrere i penso que què bé que ho vam saber gaudir. Va ser un bon cap de setmana. Difícilment millorable, perquè divendres ja va començar deixant el llistó molt alt. I va ser l’últim… L’últim abans del proper, que no sabem ben bé quan, però arribarà.

Com que el temps de calçots encara no ha acabat i encara podem anar a comprar, si en veieu i teniu delit agafeu-ne! I  si no els podeu fer al foc en una barbacoa, hi ha moltes altres maneres de menjar-ne. Al forn i arrebossats són brutaaaals!!!

Peeeerò… com que aquests dies igual no movem tant el cul, els fregits millor deixar-los per allò que és important, com unes bones croquetes!

Així que jo us proposo una truita de calçots i patata light! Que sí, que sí! Que quasi no porta oli! Passeu i mireu.

Remenat de clares d’ou

Avui és Sant Josep i s’ha de menjar crema.

La recepta que ja utilitzo sempre és la que em van ensenyar a la fundació Alícia i que ja vaig posar fa temps aquí (Crema de Sant Josep)

I ahir, al preparar-la per avui, em vaig trobar amb un munt de clares, poc temps de fer res i sense el sopar fet.

Així que hi vaig barrejar 4 coses i en va sortir un remenat prou decent.

El remenat anava acompanyat de pa de pagès torrat i una amida de tomàquet i ceba macerada. Boníssima!

I perquè consti en acta… la crema!

Pollastre macerat amb mostassa i mel

Vindran dies bons i dies dolents. Alts i baixos. I de vegades en un mateix dia passarem del cel a l’infern. O al revés. O del dret i del revés…

De moment ho porto força bé. Entre la nena, que em deixa poquíssim temps per mi, i les coses que vull fer, quasi que no m’ho atrapo…

Les poques estones que tinc quasi que les omplo escrivint. Escric molt. En un diari que estic fent, whatsapps a família, amics i amigues, vull aprofitar per publicar coses aquí al blog, i també escric correus llargs a qui trobo a faltar i què té molta paciència per llegir-los.

Per la gent que ens agrada escriure, fer-ho és terapèutic. En qualsevol situació. I segurament, en aquesta en què el confinament ens obliga a recloure’ns, encara més.

Confinament… crec que encara no ho hem pogut ni assimilar…

I com ja he dit, al final, de tantes coses que vull fer que no m’ho atrapo. I encara que ara cuinaré més no cada dia tindré temps (ni ganes…) per plats elaborats, com avui…

Avui un pit de pollastre, que a la vista pot semblar com qualsevol altre però que al paladar no ho és.

Coca clàssica de iogurt i llimona

Ja que ens hem d’estar a casa, estiguem “com a casa”. I res millor que fornejar una coca de iogurt perquè el pis o la casa facin olor de llar.

Quan la vida encara era fàcil i normal, de fet fa tot just una setmana, dimarts passat, vam fer una reunió per seguir parlant de l’espectacle que es faria el dia de Sant Jordi. Aquest any el tema era la caiguda del mur de Berlín i una qüestió que s’anava repetint per escenificar d’una manera o altra era la separació d’aquelles parelles que havien quedat a banda i banda del mur.

I m’ha donat per pensar en quantes parelles estaran separades pel coronavirus… No sé… a quanta gent el confinament l’ha enganxat en diferents llocs geogràfics? Quantes parelles que no conviuen estan aïllades cadascuna a casa seva? Quantes parelles adolescents s’han hagut de separar de cop i estan desesperades i fent pagar als pares el seu patiment? Quantes parelles han decidit començar a viure junts en aquests dies de confinament? (mala idea, per cert…). Quantes històries dolces hauran quedat tocades per aquest gir dràstic dels esdeveniments?

Per sort, amb tanta tecnolgia, sempre hi haurà una manera o una altra per enviar-se paraules d’amor.