A casa les patates triomfen molt. Suposo que a totes les cases…
I al forn són la nostra debilitat. Bé, mentida… La meva debilitat són fregides però és clar…
Com que s’havia d’engegar el forn pel dinar d’avui he pensat aprofitar i coure uns pebrots i albergínies i…
M’ha vingut al cap la imatge d’aquestes patates tan conegudes però que no havia fet mai així.
I escolta, quin descobriment! Ràpides i delicioses!
Les olors i els sabors tenen un gran poder per retornar-nos records i transportar-nos a llocs i moments concrets. De vegades quan menys t’ho esperes.
Hi ha un lloc màgic. Secret, secret. Un trosset de paradís a prop de casa. Hi dona el sol, té magnífiques vistes i està envoltat de romaní. El primer cop que hi vaig estar va ser un dia que el romaní feia molta olor. O jo me’n vaig adonar més…
I ara, tancada a casa, l’olor de romaní em fa viatjar directament a aquest raconet, on estar tranquil·la, ser feliç i pensar que, de vegades, la vida és bona. Molt bona.
I m’hi enyoro tant, ara mateix, que avui he volgut omplir-me de romaní, de la seva olor, del seu sabor…
I per una estona hi he pogut tornar. Cuinant el pollastre l’olor a romaní ha impregnat l’aire de la cuina i del pis sencer, i menjant-lo… ai! aquell sabor inundant la boca, el nas… Quina meravella… Quantes sensacions i records sense sortir de casa…
Cuina Amor i Ciència 