Ser mare a l’Hospital d’Igualada. 2a part. Amb cadires reclinables!

Si quan acabeu de llegir voleu, podeu signar la petició que s’està promovent des de l’associació aMAMAntem, grup de Suport durant l’embaràs, la lactància materna i la criança.

Change.org. Hospital d’Igualada: No separeu mare i nadó després del naixement.

Quan vaig començar aquest blog, la intenció era fer un recull digital de receptes que m’agradaven i poder-les compartir amb la família i amics. I per aquest motiu és un blog personal  on de vegades hi escric coses personals.

Com bé sabeu, fa quasi dos mesos vaig voler explicar el que m’havia passat a l’hospital quan va néixer la meva filla. Ho vaig voler explicar a la família i amics, que són les persones que accedien al blog, però aquest boca a boca digital d’avui en dia, va fer que el meu escrit arribés, rapidíssimament, a una quantitat de gent inimaginable. No m’ho esperava. No m’ho hagués pensat mai.

Això va ser perquè va haver molta gent que va creure que era una historia digna de compartir. I per això, per primera però no última vegada en aquesta entrada us vull donar les GRÀCIES.

La societat està canviant i també la manera de fer les coses. La meva capacitat d’anàlisi política i social és més aviat baixa, però crec que hi va haver un punt d’inflexió molt important amb el moviment del 15M. I és que vam aprendre que, com diu l’himne del Barça, “Tots units fem força”, i que “Sí se puede”.

Gràcies a les xarxes socials, amb tot el seu significat, siguin digitals o veïnals, estem més comunicats i conscienciats que mai, i aprenem que la nostra humil i petita aportació i/o suport a una iniciativa pot fer que aquesta tiri endavant.

Plataformes com Change.org formen part de la nostra vida i s’han aconseguit coses meravelloses. La societat comença a tenir un poder que potser incomoda a altes i mitjanes esferes, però que és magnífic. I això, espero, només és el començament.

Perdoneu, no volia enrotllar-me però sóc profe i ja se sap…

En fi, que quan vaig publicar la meva experiència i va córrer com la pólvora, repeteixo, gràcies a vosaltres, a Igualada es va crear molt rebombori ja que els diaris locals es van fer ressó de la noticia. (Encara vaig amb el xip de viure a Barcelona, on això no hagués passat…)

Tant  rebombori (jo encara no m’ho crec) que l’hospital (http://anoiadiari.cat/societat/hospital-defensa-protocol-pel-cas-partera-quedar-dormir-marfega/) i fins i tot la cap de la unitat de planificació de la Regió Sanitària de la Catalunya Central (http://anoiadiari.cat/societat/catsalut-manifesta-cal-garantir-tothom-acces-alletament/) van haver de justificar i rejustificar el seu protocol tan intocable.

Faig una falca per dir que jo em vaig desentendre de llegir la gran majoria de coses que es publicaven i comentaris quan vaig entendre perquè és tan important que treballem la comprensió lectora amb els alumnes. Hi ha molts adults que tenen una comprensió lectora pèssima, ja que es van posar en boca meva coses que no havia escrit i se’m va criticar i insultar pel mateix motiu. Gràcies a aquestes persones també, per crear debat i per recordar-me que faig molt bé potenciant la comprensió lectora a les meves aules esperant que els adults dels demà siguin millors que els d’avui.

Total, que ara arriba la notícia!! Que aquest protocol taaaaaaant important i intocable se l’han saltat un mes i mig després.

Ara mateix (9 de d’Abril) hi ha una parella a l’hospital d’Igualada que vivint una situació com la meva, ja van aconseguir que no els fessin fora cap a casa i que els deixessin quedar-se en dues cadires reclinables a la ludoteca.

12932862_10207598191465824_3084824146901860231_n

I no només això, sinó que al dia següent, aquesta nit passada, buidaven els llits d’una habitació (si això té sentit o no ho deixem per després) per posar tres cadires reclinables per aquesta i altres mares en la mateixa situació.

Si voleu seguir la seva història busqueu-los a Facebook  Abel Prieto Nuñez

12718011_1722977594623521_8133366415385067830_n

I és per això que us vull donar el segon GRÀCIES!! Perquè això és gràcies a vosaltres, a creure que era important, a creure que tenim prou força per millorar les coses. És per això que ara hi ha unes mares que volent quedar-se amb els seus nounats, no han de decidir entre marxar a casa o dormir a terra.

 

El protocols, quan no funcionen, s’han de revisar.  No passa res. La societat  avança així. Però hem de dir la nostra.

Un altre cosa és si amb això n’hi ha prou. Aquesta mare ha passat per una cesària. Les que hagueu passat per una cesària ho sabreu dels cert, i les que no, i també els homes, crec que ens ho podem imaginar, que estar en aquestes cadires i no en un llit, ha de ser una tortura.

I no oblidem el que per mi és el més important. La mare segueix estant separada del nadó, per molt que pugui anar a veure’l les 24 h del dia.

S’ha millorat, s’ha fet un pas, però no n’hi ha prou. Hem de seguir lluitant!! Tampoc sé si aquest canvi és definitiu o només un pedaç que han posat a l’hospital aquests dies.

I per això, per seguir lluitant, torno a demanar-vos que si creieu convenient compartiu aquesta entrada. Que la gent sàpiga que donar-me suport no va ser en va, que es poden aconseguir coses i que nosaltres també som els responsables de com és el món en el que vivim.

I vull continuar donant gràcies.

Gràcies a la persona que, complint estrictament el protocol de l’hospital,  no em va cedir la cadira reclinable, i ho dic de tot cor. Si m’hagués tractat de boja i hagués fet una excepció “entre tu i jo” i m’haguessin deixat una cadira reclinable perquè em callés, encara que fos a partir del segon dia, jo hagués estat tan agraïda que mai hagués explicat res ni engegat aquesta moguda, i hores d’ara tot seguiria igual. I gràcies també, perquè, degut que jo estava relativament bé després del part, preferia dormir a terra però amb la nena al costat que en una cadira reclinable però en habitacions separades. Així que aquesta petita millora també és gràcies a ella i a la decisió que va prendre en aquell moment. Això em fa pensar que no sempre hi ha decisions bones i dolentes. A priori aquella era una decisió no massa bona però finament va resultar estupenda. I és que com diuen, “los caminos del Señor son inescrutables”.

Gràcies també a l’Hospital d’Igualada per demostrar les ganes de millora i fer bé les coses, encara que segueixo dient que per mi no n’hi ha prou ni de lluny, però ha estat un pas important, sobretot després d’estar defensant a capa i espasa el seu protocol.

Gràcies, evidentment i per damunt de tot, a les persones de l’hospital que van entendre la importància del cas i que, estic segura, han lluitat des de dintre perquè la situació es millorés.

Gràcies a aquests pares, que encara que ara ho estan passant fatal, han tingut el valor de seguir queixant-se i reivindicant DIGNITAT per les mares (i pares) que tenen la mala sort de tenir al nounat ingressat més dies que ella. Potser gràcies a que la direcció de l’hospital no els ha tractat de bojos i els han deixat un llit perquè callin, es podrà aconseguir alguna cosa més en aquest hospital o en d’altres. Repeteixo, s’ha de seguir lluitant.

I GRÀCIES, novament, a tots vosaltres que ho heu fet possible. I és que entre tots, és ben cert que “Sí se puede”.

Que això ens ajudi a tots a veure que una altra manera de fer les coses és possible, que val la pena queixar-se, que tenim els mitjans i la llibertat per expressar la nostra opinió lliurement, i que no podem esperar que els altres (sempre els altres) ens solucionin els problemes. Ens hem de fer responsables de la nostra vida, deixar de gastar temps en queixar-nos i invertir temps en FER, CANVIAR, CREAR i PROMOURE canvis i iniciatives socials.

I per últim, si has arribat llegint fins aquí, et mereixes un altre GRÀCIES.

Anuncis

5 thoughts on “Ser mare a l’Hospital d’Igualada. 2a part. Amb cadires reclinables!

  1. Por desgracia mi hija se quedó ingresada en neonatos después de mi alta, pero en el hospital (Dexeus Barcelona) si le asignaron a mi hija una habitación para que los padres pudiéramos tener una cama para descansar. En este sentido un 10 para ellos. Te felicito por tu lucha!

  2. Buah!! realment alucino… no em puc creure que pensin que aquest es un procediment “normal”, m’agradaria veure’ls a ells en la mateixa situació….

    Me quedat congelat i sense paraules després de llegir el teu blog (cosa que agraeïxo enormement) i sense dubte aquest vespre serà tema de conversa.. La veritat es que ara estic algo acollonit (perdó per l’expressió) degut a que en 4 mesos donarem a llum en aquest hospital i sincerament estic considerant el demanar un canvi d’Hospital… si es que es pot..
    Laura, admiro la teva firmesa i estic completament d’acord amb tu. Personalment no sé que hagues fet, potser al ser home fins i tot hagues arribat a les bofetades pero te ben asseguro que hagues cridat als mossos, guardia nacional, bombers o al Puigdemont si cal… a qui fos..!!

    Moltes gracies per haver compartit la teva experiencia ja que si no, de ben segur, no ens en haguessim enterat.

    Moltes gracies de part d’un futur pare.

    • Gràcies Enric!
      No pateixis, si no haguéssim tingut aquest problema hauríem marxat a casa encantats amb l’hospital d’Igualada i el seu personal i vosaltres no teniu perquè tenir problemes…
      Vaig tenir aquesta sensació, mentre tot vagi bé genial, a la que sorgeix algun contratemps …
      Enhorabona per la propera paternitat!

  3. Retroenllaç: Ser mare a l’hospital d’Igualada | Cuina Amor i Ciència

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s