Ser mare a l’hospital d’Igualada

Avui no posaré una recepta però us explicaré una història.

La setmana passada vaig ser mare d’una nena absolutament preciosa.
FEDC3993-D881-449C-BFC1-B69575B249FD
Malauradament, al cap d’un dia i mig, van haver-la d’ingressar al niu, ja que li havien d’administrar antibiòtic per via i havia d’estar més controlada. Quan em van dir que se l’enduien quasi em moro de la pena. Ens van dir que podíem estar amb ella tota l’estona que volguéssim, i així va ser.

La primera nit jo encara estava ingressada, i per tant, podia llevar-me cada cop que la nena necessités menjar, i tornar-me’n al llit, morta de pena, a intentar descansar una mica.

Però la segona nit jo ja tenia l’alta, i per tant, no tenia habitació, ni llit, ni res… Només unes cadires on ni tan sols es pot recolzar el cap per poder dormir una mica.

Ens van dir que em podia treure llet i marxar a casa a la nit, i que elles ja li donarien en biberó, i si no n’hi havia prou, una llet artificial. Però hi havia algunes coses que no veia clares…

1- NO volia separar-me de la meva filla. Que tenia 3 dies coi!!!

2- Encara no m’havia pujat la llet i encara ens estàvem adaptant al tema de l’alletament. Havia llegit molt que per una lactància materna exitosa s’havia d’evitar al màxim l’ús de tetines i l’administració de qualsevol altra substància. A més a més, per una correcta pujada de la llet és necessari l’establiment del vincle mare-nadó, i quan aquesta es produeix, no es recomana l’ús del tirallets, ja que encara s’estimula més aquesta pujada i pot arribar a ser molt dolorós.

3- Com podia ser que si una persona és ingressada tingui dret a un acompanyant i aquest a una cadira reclinable i un nadó, que necessita a la seva mare per ser alimentat, no tingui aquest dret?

És per això que vaig prendre dues decisions:

1- Que jo no me n’anava ni de broma. No pensava deixar a la meva filla sola.

2- Parlar amb la supervisora de l’àrea maternoinfantil, explicar la situació, i demanar una cadira reclinable per la nit. Potser estava patint per com passaria la nit i es podia solucionar tan fàcilment com deixant-me una de les tantes cadires que no s’estaven fent servir.

I sabeu què? que la supervisora de l’àrea maternoinfantil de l’hospital d’Igualada, no només em va dir que NO em deixava la cadira reclinable, sinó que no era normal que volgués quedar-me, que el normal era que a la nit marxés a casa a descansar.

COOOOM????

El que és normal és que una mare no vulgui separar-se de la seva criatura acabada de néixer.

El que és normal és que el nadó tingui dret a ser acompanyat, atès i alimentat per la mare, i que aquesta ho pugui fer en condicions.

El que és normal és que un hospital que fomenta el part natural i la lactància materna, col·labori en un correcte vincle nadó-mare i una lactància materna exitosa des del primer moment.

En canvi, NO és normal que es negui una cadira reclinable per poder descansar una mica durant la nit si s’ha pres la decisió de donar el pit i tenir cura del nadó durant la nit.

I definitivament, el que NO és normal és que una mare que ACABA DE PARIR hagi de dormir tres nits en un sac a terra per poder alimentar i cuidar al seu nadó.

1
Perquè sí, vaig decidir que a mi no em coneixien prou, i que si pensaven que marxaria ho tenien clar. Així que em vaig endur una màrfega i un sac, i allà a terra tirada descansava una mica quan podia. Mai m’hauria imaginat passar el postpart així. Sort que estava bé!

I sabeu què? No em penedeixo de res, al contrari. Estar allà amb la nena, poder-la alletar, poder-la consolar i agafar quan plorava, poder-la abraçar, canviar-li els bolquers i, en definitiva, fer de mare, ben valia dormir a terra, però no hauria d’haver estat així.

Fixeu-vos que us dic que no vaig demanar pas un llit, només una cadira reclinable!!

Suposo que mentre jo passava el postpart dormint a terra, la supervisora dormia plàcidament a casa seva. L’endemà encara va venir a veure com estàvem… sense intencions de millorar la nostra situació. Jo ja no vaig voler invertir més energies.

Finalment, dilluns vam poder marxar a casa. Estem súper bé totes dues. Som unes cracks! Però he volgut explicar el que em va passar perquè crec que és una cosa que no hauria de passar avui en dia, en un hospital com el d’Igualada ni en cap altre, i que són coses que han de canviar.

Sembla una història impossible de creure però per desgràcia no ho és.

Vull afegir un paràgraf que no vaig escriure de bon principi però vull que quedi clar: en cap cas la queixa és per les infermeres i auxiliars, a les que vam donar molts cops  les gràcies per la professionalitat amb què ens van atendre i pel suport moral i emocional que ens van donar, i que anava més enllà de la seva feina.  De fet, moltes d’elles ens van animar  a fer escrits i posar una reclamació, ja que són les primeres que viuen aquestes situacions dia rera dia.

Si creus que compartint aquesta publicació pots ajudar a què altres pares no es trobin en la mateixa situació, fes-ho, si us plau.

Jo vaig resignar-me i ja estava a punt de marxar a casa quan alguna cosa per dins em va dir: PROU!!! Prou d’acceptar el que no és acceptable. Busca una solució al problema! I com que la supervisora no me la va donar, em vaig buscar un sac de dormir. En aquell moment no podia fer més, però ara m’agradaria que aquesta història arribés lluny, i si pogués, ajudés a millorar les condicions en què han d’estar les mares, que prou pena tenen d’haver estat separades tan aviat dels seus nadons, com per trobar-se com em vaig trobar jo.

No sé si servirà de res, però s’ha d’intentar. Evidentment vaig posar una reclamació formal a l’hospital, però d’aquesta reclamació no n’espero res. Torno a repetir, nosaltres ja som a casa, súper feliços i la mar de bé, per tant a mi ja no em serveix de res queixar-me. Però voldria que cap altra família hagués de passar per aquesta situació, i aquest és el meu petit gra de sorra per millorar les coses.

Edició a 9 d’Abril de 2016: aquí la segona part: Ser mare a l’Hospital d’Igualada. 2a part.Amb cadires reclinables!

Anuncis

201 thoughts on “Ser mare a l’hospital d’Igualada

  1. No me parece adecuado el comportamiento de la supervisora,yo hubiera hecho lo mismo que tú,y sobre todo recuen nacida,hay que ser más humanos,y esto lo digo com conocimiento suficiente,tú perseverancia seguro que dará resultados

  2. Hola;
    Jo tambè vaig ser mare ara fa 5 anys al hospital d’igualada ( soc d’igualada) i tambė en tinc per explicar, pero el teu cas es vergonyos i cruel. Vaig a compartir el teu mal son. Jo haguès fet el mateix que tu.
    Petons !!!

  3. Es increíble que aún hoy en día sucedan cosas así. Yo pasé el año pasado por una situación parecida en mi postparto en un hospital de Cataluña. Y estuve un mes entero durmiendo en una silla junto a mi bebé. El estaba en neonatos y no sabían que tenía, y se pasaron un mes completo haciéndole pruebas hasta que pudieron diagnosticarlo. ¿Cómo es posible que médicos y enfermeras (que además son madres) puedan siquiera pensar en que yéndome a casa podría descansar? Mi bebé sufría casi cada día de pinchazos y entubaciones y me era imposible siquiera imaginarme pasar toda la noche sin estar a su lado. La única voz que conocía era la mía, y estoy segura de que era lo único que le calmaba y le permitía descansar. Por suerte, hoy ya está bien. Y si volviera a pasar por lo mismo no dudaría ni un segundo en hacer lo mismo. Decenas de veces me “invitaron” a irme a casa, diciendo que no era normal que me quedara. Y siempre me negué. Me da igual que alguien crea que tengo derecho o no a quedarme 24 horas con mi hijo. Lo que sí tengo claro es que mi hijo SÍ tiene derecho a que yo esté con él cuando más me necesita.

  4. Quiero dejar constancia aquí de nuestra historia. A nuestra recien nacida se le infectó el cordón umbilical, llevabamos en casa un día cuando tuvimos que ir corriendo a urgencias. La niña había hacido en la Clinica Teknon pero, por cercanía, acudimos al Hospital del nens. Aquí empezó nuestra pesadilla.
    Durante más de 5 horas la pincharon por todo el cuerpo (incluida la cabeza) buscando una vía que no fueron capaces de poner. La ingresan a la espera de que al día siguiente vean más fácil la via y le dan antibioticos orales. Cuando llegamos a la habitación era exactamente como la de la foto pequeña sin silla reclinable pero con un camastro con ruedas de 1,50 en el que dar el pecho es imposible. Si te apoyabas en la pared para estar sentada se separaba de la pare. En ese momento yo llevaba 3 días sin dormir y los puntos de la cesara me mataban. Dado el tamaño de la habitación tampoco podía moverme mucho. El calor era insoportable, no había aire acondicionado y la única ventana daba a un patio sin salida ni luz natural.
    En la habitación no cabían dos personas, no estaba permitido que los dos padres estuvieran a la vez, pero yo con la cesara recien hecha necesitaba la asistencia se mi marido. Casi no me podía mover. Así que haciamos turnos para estar con ella o quedarnos en el coche que habíamos aparcado fuera.
    Entramos un jueves y nos dijeron que tendríamos que estar allí hasta el martes ya que habían hecho un cultivo pero el laboratorio no trabajaba en fin de semana.
    Finalmente, despues de dos días llorando de la impotencia. Despues de haber pasado un parto durísimo que acabó en cesarea, caí en una depresión postparto.
    Gracias Hospital dels Nens.

  5. Es una pena que me he enterado por yahoo noticias de lo tuyo, quise leerte y mi sorpresa que esta en catalán, yo también soy blogger y no me gusta lo que te ha pasado en el hospital, pero me hubiera gustado leerte en castellano, porque no tengo porque saber catalán y además soy gallega, y no vivo ni en cataluña ni en valencia, siento mucho lo que te pasó pero si quieres tener mas suscriptores no te cierres hablar solo en catalán hazlo en ambos idiomas y saldrás ganando porque todos formamos una comunidad grande y nos podemos ayudar entre todos. Siento lo de tu niña y espero que todo te haya salido bien. Mira tu por dónde tu post ha generado muchisimas visitas, en tu blog y esto te beneficia, a nivel marketing digital, pero te rogaría que si quieres llegar a una comunidad más grande lo hagas en ambos idiomas y así tan contentos todos, pude usar el traductor pero ahora no lo hice.
    Quizás por vagancia, o quizás porque quería comentarte antes mis palabras.

  6. Hola Laura, he leído tu historia y he vivido algo muy similar con mi nena cuando tenía 16 meses… me gustaría ayudarte y orientarte de como luchar sin dejarte tu vida en ello… espero que tu pequeña se recupere mi correo es beatryzrobles@gmail.com

  7. Sembla mentida que en un país tan desenvolupat com el nostre, puguin passar aquestes coses. Que mes normal que una mare vulgui estar amb el seu fill, els primers dies de néixer.
    Ets una dona lluitadora, i com a tal vas fer el que el teu cor et va dictar en aquells moments.

  8. Ben fet!
    Jo vaig reclamar la mala atenció de la ginecòloga i em van trucar de sanitat per agrair-me la queixa per escrit. Va anar a fora.

    Si que serveixen les queixes!

  9. Retroenllaç: Outrageous postpartum of a mother caring for her baby in the hospital: sleeping in a sack – My Baby

  10. M’agrada molt el to, el bon humor i el respecte amb què ho escrius malgrat patir-ho en un moment tan delicat com el de després de parir… quina sort que té la teva filla de tenir una mare que cuida i lluita per ella i pels altres!!! un nadó és una persona i té dret a que l’acompanyi un familiar com qualsevol altra persona! (i encara que no li donés el pit, simplement per respecte!)

  11. TERRIBLE! Pren mesures, denuncia, escriu a la COnselleria de SAlut i al Síndic de greuges, uan mare que ha parit ga tres dies i un nadó no es poden tractar així ENLLOC del món, que passi a Igualada m`ha deixat glaçada. Un hospital respectuós a Paritori, i tan IRRESPECTUÓS a planta, COM POT SER ???? Cal emprendre accions contundents, per al bé d’altres mares. Sento molt elq ue has hagut de pasar en ple puerperi !!!

  12. Hola!! He leído en otro sitio tu historia, puesto q no entiendo el catalán. Quería felicitarte por tu fortaleza, por tus ganas de luchar y por tu lactancia y bebé. Espero que esto no quede aquí y q lo denuncies,así como una reclamación al hospital. Creo q dices q el personal se portó bien excepto la supervisora. Bien, pues decirte q yo soy enfermera y aunque esta señora( si se puede llamar así) me prohibiese facilitarte una cama, mi conciencia me diría q si, y no iría en contra de ninguna norma hospitalaria. Para que lo tengas en cuenta. Un abrazo

  13. Cuan la responsable d’aquesta situacio te nom i cognoms , caldria que li obrisin un expedient per falta d’atencio i humanitat , si tal com dius hi avien cadires disponibles , a ella no li costava res , pero una vegada mes , ens topem amb persones amargades que no aurien d’ocupar aquets llocs … No viuen i no deixen viure .

  14. felicitats!!!
    es molt fort q passin aquestes coses… a mí em va passar algo semblant al hospital de mar a barcelona.
    vam tindre q ingresar al petit als 4 dies d estar a casa i lo que dius… com q no estar ingresada nomes et donen una cadira… i el meu postpart no va ser bo… forceps i molts punt… no hi ha dret… i tambe vaig tindre q veure com feiam placatges per q sestigues quiet per poder ficarlhi una via… horroros… amb el susto sem va parar la llet i no feien mes q dir q era impossible q hagues tingut llet en cap moment…
    ara ja tots encantats de la vida… superant tot i disfrutant!!!
    ❤ ❤ ❤

  15. Quina pena que passin aquestes coses! la meva nena va haver d’ingressar 3 dies a l’hospital quan ja ens havían donat l’alta. Va nèixer un divendres, ens van donar l’alta un diumenge, vam estar a casa 1 dia i a l’endemà, dimarts, amb 4 dies de vida va quedar ingressada.

    Però, en una habitació individual sencera per nosaltres, amb llit per mi, que encara tenia els punts, amb un tirallets a l’habitació, i li donava a la meva nena llet amb bibi però també el pit, perquè de fet, encara no m’havia pujat la llet del tot. El que no tenia jo era els menjars, però em donaven de tot, les compreses post-part, el tirallets, els bibis i llet de la peque….. i en un hospital públic, no us penseu, a la Mútua de Terrassa.

    He de dir, però, que el tirallets me’l va donar una pobreta enfermera de pràctiques després de veure que jo no podia parar de plorar perquè li volia donar el pit a la petita i no m’acabava de pujar la llet.

    Sort que al sortir de l’hospital la peque ja tenia 1 setmana i al pit s’enganxava estupendament.

    Però no ens van separar ni un moment! jo hauria fet com tu, de la petita no em separen!

  16. Gràcies! Enhorabona per lluitar durant el post-part, no és fàcil. La veritat és que a tot arreu et recomanen marxar o dormir durant la nit. La meva segona filla va estar 8 dies a neonats per prematuritat i m’insistien que no hem llevés ni quan estava ingressada, quan et donen l’alta i amb un altre fill de dos anys ja es complica la cosa. Jo vaig demanar de quedar-me mentre hi fos la nena i res de res. Això si de 6 a 23h no se’ns treien de sobre ;).

  17. Enhorabona!!! Gràcies per lluitar després d’haver parit! La veritat és que a tot arreu et recomanen dormir i deixar la nena, hem va pasar amb la segona que fins hi tot em recomanavem que no em llevés mentre era allà encara. Al marxar i amb un nen de dos anys si que hem va resultar complicat anar a la matinada, però de primera a última hora hi erem.

  18. Gracias por tener claridad en tu maternidad! y Gracias por ponerle palabras (y hacerlas circular!!) a las aberrantes respuestas y acciones que vienen por parte de un personal sanitario sin empatía, información y “formación de ser humano”…. Suerte que no todo el personal sanitario es igual… pero aún quedan muchas como la sra. Basas…. Os deseamos una lactancia feliz!!!

  19. Si hubieras tenido la criatura en la vall dhebron o Sant Joan de deu! No hubieras tenido ni esa oportunidad. Así que no te quejes de algo que has decidido hacer tu. Nadie te pido una pistola en el pecho para dormir en el suelo. Todo es criticable, incluso tu actitud de dar pena!

    • perdona que te replique pero yo estuve con mi hijo ingresado en el vall hebron diez dias y no solo tenia un sillon reclinable sino que cuando por la noche le ponian el antibiotico me dejaban tumbarme en la cama con él que tenia 18 meses

    • David. Eres del lado oscuro del hospital? Pariente de la supervisora, tal vez? Qué poca sensibilidad!!! Hace 21 años tuve a mi hijo en San Joan de Deu. Fue fantástico y ahora está genial, que he acompañado a una amiga. Espero que no tengas que pasar con algún familiar por algo parecido. En cuanto a lo que dices de la actitud de dar pena, muy al contrario, he sentido que sólo era una queja necesaria para poder cambiar algo entre todos. A mí me ha dado alegría la reacción de esta madre. Yo también lo hubiera hecho así.
      GRACIAS a esa madre de igualada. Eres y serás una buena madre.

  20. Que fort tot plegat. Avui dia no haurien de passar aquestes incongruències.. De lluitar per una maternitat i crianza i part natural en un hospital com es el d’Igualada i després tenir testimonis que han patit tant com es el teu cas. No vull imaginar com ho has hagut de passar. Tota le meva força i espero que no torni a passar..

  21. Felicitats noia. El que s ha de fer es que aixo surti a tots els diaris. No tenen ni idea de com afecta a la vida la manera com arribem i som rebuts al mon. Me n alegro molt que la teva filla tingui aquesta mare valenta i amb prou recursos per enfrontar-se al sistema. Sento que no sempre pugui ser aixi. Tens tot el meu suport. No hi ha dret.
    Aquesta foto hauria d arribar als mitjans per avergonyir aquesta supervisora sense escrúpols ni cap mena de coneixement.
    Felicitats

    Marta j x

  22. Retroenllaç: Ser mare a l’hospital d’Igualada | CLUB EXCURSIONISTA PEDRIS DE MONTANERA – DURRO

Els comentaris estan tancats.