Tinc dies molt bons i estones francament agradables. I està bé.
Però també tinc algun dia gris i alguna estona on m’enfonso una mica en la misèria. I també està bé.
Avui és una mica d’aquests últims dies, en que qualsevol cosa em fa plorar, sense massa motiu, i encara m’enyoro més de tot i de tothom.
I els dolços no solucionen res, però no ens enganyem, ajudar ajuden…
De moment encara puc dir que anem prou bé. No he tingut massa mals dies, i els tres últims estan sent prou bons. I per què? Perquè la nena s’adorm aviat!!!! Iujuuu!!! No demano res més…
I per això tinc una micona més de temps per anar penjant algunes cosetes.
El que està clar és que qui no es consola és perquè no vol… i jo per consolar-me, en comptes de posar nata al pudding, l’he fet amb llet semidescremada. Què passa? M’ha pogut la pressió…
Però era bo eh! No us penseu, que potser ni li calia, la nata.
És temps de calçots i per sort, l’últim cap de setmana abans del confinament vam fer una calçotada amb uns bons amics (Hola Marga! ^^). La veritat és que sense saber-ho ja vam menjar calçots com si s’acabés el món, i vam tenir temps a assaborir també el moment, el sol, la companyia i verbalitzar que què bé que estàvem. I que quin plaer. I que com d’important és valorar i agrair aquests dies que són bons, aquestes estones i petites (o grans) coses que ens fan feliços i ens fan la vida bona.
I no sabíem la que ens venia al damunt. Però ara miro enrere i penso que què bé que ho vam saber gaudir. Va ser un bon cap de setmana. Difícilment millorable, perquè divendres ja va començar deixant el llistó molt alt. I va ser l’últim… L’últim abans del proper, que no sabem ben bé quan, però arribarà.
Com que el temps de calçots encara no ha acabat i encara podem anar a comprar, si en veieu i teniu delit agafeu-ne! I si no els podeu fer al foc en una barbacoa, hi ha moltes altres maneres de menjar-ne. Al forn i arrebossats són brutaaaals!!!
Peeeerò… com que aquests dies igual no movem tant el cul, els fregits millor deixar-los per allò que és important, com unes bones croquetes!
Així que jo us proposo una truita de calçots i patata light! Que sí, que sí! Que quasi no porta oli! Passeu i mireu.
Avui és Sant Josep i s’ha de menjar crema.
La recepta que ja utilitzo sempre és la que em van ensenyar a la fundació Alícia i que ja vaig posar fa temps aquí (Crema de Sant Josep)
I ahir, al preparar-la per avui, em vaig trobar amb un munt de clares, poc temps de fer res i sense el sopar fet.
Així que hi vaig barrejar 4 coses i en va sortir un remenat prou decent.
El remenat anava acompanyat de pa de pagès torrat i una amida de tomàquet i ceba macerada. Boníssima!
I perquè consti en acta… la crema!
Vindran dies bons i dies dolents. Alts i baixos. I de vegades en un mateix dia passarem del cel a l’infern. O al revés. O del dret i del revés…
De moment ho porto força bé. Entre la nena, que em deixa poquíssim temps per mi, i les coses que vull fer, quasi que no m’ho atrapo…
Les poques estones que tinc quasi que les omplo escrivint. Escric molt. En un diari que estic fent, whatsapps a família, amics i amigues, vull aprofitar per publicar coses aquí al blog, i també escric correus llargs a qui trobo a faltar i què té molta paciència per llegir-los.
Per la gent que ens agrada escriure, fer-ho és terapèutic. En qualsevol situació. I segurament, en aquesta en què el confinament ens obliga a recloure’ns, encara més.
Confinament… crec que encara no ho hem pogut ni assimilar…
I com ja he dit, al final, de tantes coses que vull fer que no m’ho atrapo. I encara que ara cuinaré més no cada dia tindré temps (ni ganes…) per plats elaborats, com avui…
Avui un pit de pollastre, que a la vista pot semblar com qualsevol altre però que al paladar no ho és.
Ja que ens hem d’estar a casa, estiguem “com a casa”. I res millor que fornejar una coca de iogurt perquè el pis o la casa facin olor de llar.
Quan la vida encara era fàcil i normal, de fet fa tot just una setmana, dimarts passat, vam fer una reunió per seguir parlant de l’espectacle que es faria el dia de Sant Jordi. Aquest any el tema era la caiguda del mur de Berlín i una qüestió que s’anava repetint per escenificar d’una manera o altra era la separació d’aquelles parelles que havien quedat a banda i banda del mur.
I m’ha donat per pensar en quantes parelles estaran separades pel coronavirus… No sé… a quanta gent el confinament l’ha enganxat en diferents llocs geogràfics? Quantes parelles que no conviuen estan aïllades cadascuna a casa seva? Quantes parelles adolescents s’han hagut de separar de cop i estan desesperades i fent pagar als pares el seu patiment? Quantes parelles han decidit començar a viure junts en aquests dies de confinament? (mala idea, per cert…). Quantes històries dolces hauran quedat tocades per aquest gir dràstic dels esdeveniments?
Per sort, amb tanta tecnolgia, sempre hi haurà una manera o una altra per enviar-se paraules d’amor.
Molts diumenges d’hivern, sobretot aquells en què els dies són tan curts, sap greu malbaratar la millor estona de sol, que coincideix amb l’hora de dinar. Entre la 1 i quarts de 4.
Alguns dies feia un sol esplèndid, d’aquells que criden a sortir de casa i passejar pel camp, però en acabat de dinar, per molt que fos d’hora i quasi ni prengués el cafè, un cop a fora, el sol començava a anar caient i ja no era el mateix. Ja no brillava ni escalfava amb la mateixa alegria. I això, al desembre i al gener es nota força.
Així que de vegades la solució és ben fàcil, agafar quatre coses i dinar a l’aire lliure. L’últim dia que vam fer això ens vam endur un cous cous ràpid que ens va arreglar el dinar. De fet, ens el va arreglar aquell dia i ens l’arregla molts d’altres.
I amb el nostre cous cous i unes taronges vam pujar al parc eòlic de Rubió, des d’on pots gaudir d’unes bones vistes de la conca d’Òdena i de Montserrat i d’aquest sol que a l’hivern tanta vida dona!
Estrenem un nou any i ben segur que aquest serà dels bons!
Us feu propòsits d’any nou, vosaltres? Jo no acostumo a fer-ho, però pel 2019 me’n vaig fer dos. I els he acomplert i gaudit. I espero seguir-ho fent el 2020. El primer va ser trobar alguna activitat física que realment m’agradés fer. Anar al gimnàs no m’agrada massa. Anar a córrer… bé… els que fa temps que em seguiu ja sabeu que jo penso que córrer és de covards… i malgrat que ho vaig provar i fins i tot vaig aguantar una bona temporada… finalment es va acabar. (Quins temps aquells en què corria i ho explicava… aquí en teniu la mostra amb l’hamburguesa pija) Aix… ara que he renovat les vambes i rellegint el que explicava me n’han tornat a venir a ganes…
Però no, no em vaig proposar tornar a anar a córrer sinó anar en bici!!! IUJUUUUU!!!!!
I els Reis d’Orient em va portar una bici i ara en comptes d’anar a tancar-me fent spinning, vaig un parell de dies o tres a la setmana a fer una volta d’una horeta. Em toca l’aire i el sol, gaudeixo del paisatge fantàstic que tinc al costat de casa, del pas de les estacions, escolto música, suo una mica i cap a casa. I de moment anem fent. Així que 1r propòsit del 2019 aconseguit!!
El segon propòsit era, de fet, el més important per mi i el que tenia més ganes de poder aconseguir: tornar a llegir!!
Llegir és una de les coses que més m’agraden i m’han agradat des de petita, però el cert és que fa uns anys llegia més aviat poc. Per vacances i gràcies. I crec que va ser per Sant Jordi de 2018 que vaig ensopegar amb algun llibre que em va fer tornar a pensar allò de… com disfruto llegint!!! Però quan me’l vaig acabar un altre cop la rutina, el no tinc temps, el bla bla bla i totes aquelles excuses. Per això vaig tenir clar que em proposaria tornar a llegir de debò. Em vaig comprar una làmpada per llegir ben a gust, que al costat de la butaca no en tenia cap, vaig preparar un parell o tres de llibres per començar i que quan n’acabés un no em quedés orfe, i apa…
I estic moooolt contenta perquè també he acomplert el propòsit!!! En dec haver llegit uns 15 o fins i tot algun més
Alguns que ara recordo són El fil invisible (Gemma Lienas), Nosaltres dos (Xavier Bosch), Primavera, estiu, etcètera (Marta Rojals), Desig de xocolata (Care Santos), El amante japonés (Isabel Allende), Memòria d’uns ulls pintats (Lluís Llach) (em va encantaaarrrr!!!!), La nevada del cucut i Jardí a l’obaga (Blanca Busquets), Operació Urnes (Laia Vicens i Xavi Tedó), i alguns altres que ara no em venen al cap… me’ls hauré d’apuntar com quan era adolescent…
Així que sí! Un altre objectiu al sac! Ha estat un any tan exitòs pel que fa a l’acompliment de bons propòsits que per aquest 2020 encara no n’he pensat cap. El nivell ha quedat molt alt i de fet, mantenint-ne aquests dos ja estaria prou contenta.
Vull que sigui un propòsit realista i per això ja he descartat els clàssics de: seré més endreçada, em faré el llit cada dia, menjaré bé i saludable sempre, escriuré més en el blog…
Per tant, de moment ho deixem així… seguir anant en bici i seguir llegint.
I la recepta??? I el formatge??? Ai sí! Que avui m’enrotllo molt…
Doncs aquests potets de formatge, sense cap misteri, em van servir per fer un detallet a la família pel tió i també en vaig regalar un parell a companys de feina els dies previs a les festes.
Pels que sou formatgers és una bona manera de preparar un petit regal en un tres i no res, que queda ben bufó i es gaudeix menjant-lo!
En aquest cas, a més, el producte era de semiproximitat, ja que 2 dels 3 ingredients són de ben a prop de casa. L’oli és un oli d’olives ecològiques d’Òdena i el romaní està collit a les Maioles.
Crec que fa un parell d’anys, o potser més, que no feia galetes.
De fet no he trobat ni els motlles. Només els de la forma del floc de neu. I l’arbre l’he comprat… Però tots els altres no els localitzo per enlloc…
I al final ja dubto si un dia vaig pensar que mai més tindria temps a fer galetes un altre cop i els vaig llençar…
Però aquest any m’ha vingut de gust reprendre el costum de fer unes galetes per regalar. Vaig començar engrescant la nena, que de seguida es va il·lusionar, però després de jugar una mica amb un tros de massa va decidir que tot el procés era massa llarg i la paciència, que ja li dic que és la mare de la ciència, s’estava esgotant. Així que vaig acabar jugant jo sola a fer galetes.
Per cert, ara que dic això de la paciència… a vosaltres també us passa que la canalla us porta al límit i quan ja esteu a punt de petar us diuen amb veueta de no haver trencat mai un plat: “maaaaama…has de tenir pacièèèènnnciaaa” ??
Un any més ja tenim les festes a tocar i com sempre m’acabo liant fent algunes coses per portar a alumnes, companys i amics.
Avui us ensenyo una d’aquestes cosetes: uns cupcakes de Baileys amb frosting de mascarpone i nocilla blanca.
També es poden decorar amb xocolata blanca…
Cuina Amor i Ciència 